Logo

Escrits de Catequesi

Invitacions

DiosInvita

La Saviesa s’ha fet un palau amb set columnes ben tallades, ha matat el bestiar, ha preparat el vi i fins ha parat la taula; ha enviat les serventes, fa una invitació des del punt més alt de la ciutat. «Veniu aquí, gent inexperta, als qui no teniu seny us dic: veniu a menjar el meu aliment, a beure el vi que he preparat; aparteu-vos dels inexperts i viureu, empreneu el camí de la intel·ligència». Proverbis 9,1-6.

La vida humana està feta d’invitacions constants de Déu a la comunió de vida amb Ell. La primera invitació ha estat el fet de crear-nos, de cridar-nos del no res a l’existència. Però l’home s’ha apartat de Déu pel pecat, i per això la segona invitació ha estat salvar-nos i cridar-nos novament a viure amb Ell. La comunió de vida amb el Senyor comença amb el penediment dels pecats i la conversió; després segueix amb el creixement en la fe, l’esperança i l’amor, els quals s’alimenten mitjançant la recepció de la Paraula divina i la participació en els sagraments.

En la celebració de l’Eucaristia el Senyor ressuscitat ens para la seva taula: ens instrueix amb la Paraula i se’ns dóna Ell mateix com aliment a través del do del seu Cos i la seva Sang. Cada diumenge, Jesucrist ens fa arribar la seva invitació i ens convoca en assemblea de germans. En el text que citem a l’encapçalament podem contemplar la profecia de la invitació del Senyor a convertir-nos i a anar cap a Ell, i podem veure també l’anunci del banquet que ens ha estat preparat. La resposta a la invitació de Jesucrist és el que des del començament ha caracteritzat l’Església; Fets dels Apòstols se’n fa ressò quan en aquest verset descriu en breus paraules la vida de la primera comunitat:

Tots eren constants a escoltar l’ensenyament dels apòstols i a viure en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. (Fets 2,42).

Com a cristians, ens cal escoltar i respondre positivament a la invitació del Senyor a compartir la seva taula amb Ell i amb els germans en la celebració de l’Eucaristia cada diumenge. Però avui voldria posar l’èmfasi en un altre aspecte de les invitacions del Senyor: ser constants a «escoltar l’ensenyament dels apòstols», que ens ve avui per tres canals: la Predicació, la Catequesi i el Magisteri de l’Església. En començar el curs, la Parròquia, en nom de Jesucrist, llança la invitació a la catequesi a tots els nivells: nens, adolescents, joves i adults. Davant del fet social de la Primera Comunió, hi ha un gran interès per part de moltes famílies que els seus nens facin catequesi, ¡benvinguts siguin! Ara bé, ¿per què decreix l’interès per la catequesi quan ja s’ha celebrat la primera comunió?, ¿és que el Senyor Jesús no continua convidant-nos? ¡És clar que sí! ¿Per què llavors la convocatòria a la catequesi d’adults té tan poc ressò? La formació permanent i continuada, el creixement constant en la fe i la maduració en l’amor i l’esperança, ¿no hauria de ser una preocupació important per a tot deixeble de Jesús? En programar la catequesi de postcomunió, d’adolescents i joves i d’adults, la Parròquia convida a tothom en nom del Senyor, que ha vingut perquè en Ell tinguéssim vida (cf. Joan 10,10).

Ser deixebles, l’objectiu de la catequesi

James_Tissot_Jesus_Teaching_by_the_Seashore_525

La catequesi és un dels pilars de la vida de l’Església. A Fets 2,42, se’ns diu que els primers cristians «eren assidus a l’ensenyament dels apòstols». Al llarg de la història, l’ensenyament apostòlic s’ha desenvolupat a través de tres canals: la Predicació, la Catequesi i el Magisteri de l’Església. Per tot això, hem d’entendre que la catequesi no és un fet puntual reduït a la preparació –immediata o remota– d’uns determinats sagraments, sinó un procés de formació i creixement en el discipulat cristià en el qual tots hi estem involucrats.

La missió de la catequesi no és donar-nos una mera informació, sinó ajudar-nos a viure la fe per ser deixebles de Jesucrist cada dia més compromesos. Abans de tornar al Pare, Jesús ens va donar aquest encàrrec:

Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-losdeixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us hemanat. (Mt 28,19-20).

D’aquestes quatre accions quina és la més important?

Anar se’ns ha donat molt bé al llarg de la història; hem anat a tot arreu a predicar l’Evangeli, l’Església ha establert missions i ha portat el missatge de Jesucrist als llocs més remots del món. Batejar ho fem molt sovint, tot incorporant nous membres a l’Església; hem batejat al llarg de la història homes i dones de totes les edats, condicions socials, nacionalitats i cultures. Ensenyar també sens dóna bé, puix que l’Església ha creat arreu del món una eficient xarxa d’escoles i dóna a la Catequesi una gran importància. Però, ¿què diem de Fer deixebles? Aquest és l’acció més important i la que dóna sentit a totes les altres: anem, ensenyem i bategem en funció de fer deixebles del Crist, i això potser és el que ens costa més. Anem, ensenyem i bategem i alhora ens preguntem on són els deixebles. No ens movem per conèixer altres indrets; no bategem per fer cerimònies i festes i agregar gent a l’Església de manera nominal; no ensenyem només per tenim un cúmul de coneixements. Tot això ho fem per fer deixebles que tinguin una relació personal, vital i profunda amb Jesucrist. Aquesta és la finalitat de la catequesi, i arribar-hi demana un procés que es desenvolupa en el temps. Per això, el projecte catequètic de l’Església vol atènyer a tothom: nens, adolescents, joves i adults, en una catequesi oberta a tothom i entesa com un procés de creixement i maduració. No podem entendre la catequesi com unes classes que duren dos anys per preparar-se a la primera comunió –una cosa que, per altra banda, pocs saben en realitat de què es tracta–. Si volem ser cristians de debò ens hem de prendre seriosament la catequesi, com els primers cristians, que eren assidus a l’ensenyament dels apòstols, per viure en comunió amb Jesucrist i esdevenir veritables deixebles seus.