Logo

Com un rellotge aturat, com un cos esmorteït. Reflexions a la fi de l’Advent

A casa dels meus oncles hi ha un rellotge de paret que no és pas molt vell, però té una aparença noble i quasi venerable. Aquest rellotge és de començaments del segle XX, amb el seu pèndol i el seu parell de pesos i, ¿com no? té un bonic carilló intern que toca les hores i les mitges hores. Durant l’estiu passat, com a conseqüència dels forts corrents d’aire que circulen a l’interior de la casa i que es van abatre directament sobre el rellotge, el mecanisme va deixar de funcionar. Vam pensar que ja no funcionaria més, pel fet que ja era vell; ara el veiem, posat a la paret, com un element decoratiu, bonic si voleu, però inútil per a la seva missió.

Fa pocs dies, el meu oncle va tenir una intuïció:

I si provem de fer-lo funcionar?

Va pujar els pesos, va fer gravitar el pèndol, va girar les manetes fins que el va posar a l’hora, escoltant les repetides campanades que pràcticament ja havíem oblidat i, Oh meravella!, tot funcionava com el primer dia.

Després, tot reflexionant, vaig pensar que una cosa semblant passa amb la nostra Església: té el mecanisme essencial per funcionar, que no és cap altre que l’instituït pel Crist en fundar la seva Església. Té la Paraula de Déu i els sagraments, la doctrina, l’ordre de les primacies, el tresos de la litúrgia, la santedat de tants membres que al llarg de la seva història i també al moment present han ennoblit les seves files.

Només li falten dues coses: recuperar la consciència d’ella mateixa i recuperar la postura evangelitzadora davant el món. Hi ha hagut a la història de l’Església molts moments d’esmorteïment, de decadència i de col·lapse: l’Església perd la consciència d’ella mateixa i el to de la seva postura davant el món; però de cop quan hom ja ho donava tot per perdut, reanimada per la força de l’Esperit, recupera la consciència de ser el Cos Místic del Crist i el seu caràcter missioner i se n’adona que tot ho tenia en ella, que no calia buscar fora, que té en ella la plenitud dels mitjans amb què el Crist li ha garantit l’èxit de la seva missió.

Els cristians tenim el millor que hom pot oferir al món: Jesucrist i el do de la fe en Ell, que canvia la faç de l’Univers tot canviant el cor de cada ésser humà. Ell és amb nosaltres però encara no l’hem acabat de conèixer. Per això hem convertit l’Església en una ornamentació o en un museu, com molt encertadament va dir el beat Joan XXIII. Ens falta sovint la capacitat i el desig d’estimar-la i servir-la amb cor de fills, amb el mateix amor i la mateixa voluntat de servei amb què hem de servir el Crist.

Però totes les coses són a dins: només cal un acte de voluntat, un primer gest de llibertat per posar en marxa el mecanisme. Com el pèndol del rellotge que rep el primer impuls per tornar a funcionar. Obrim-nos, doncs, a l’acció de l’Esperit Sant en nosaltres i siguem fills fidels de l’Església.