Logo

Crist, constituït aliança d’un poble

4 T

Déu totpoderós i etern, que vas proclamar solemnement que Crist era el teu Fill estimat quan va ser batejat al Jordà i va descendir l’Esperit Sant sobre ell, concedeix als teus fills adoptius, renascuts de l’aigua i de l’Esperit, perseverar sempre fidels en el compliment de la teva voluntat.

Aquesta és l’oració col·lecta d’aquest diumenge, festa del Baptisme del Senyor. El que l’Església li demana al Pare en la litúrgia, se li concedeix sempre, doncs ho demanem en nom de Jesús i en un mateix Esperit, per tant, avui esperem la gràcia de seguir perseverant en el compliment de la voluntat del Senyor.

També som conscients que per seguir recorrent el camí de Crist hem de pensar sempre que som fills adoptius, fills en el Fill. Érem fills d’una maledicció, érem abans fills de la condemnació, doncs vam néixer marcats pel pecat original, i incapaços d’agradar a Déu. Una frase de l’Evangeli ens recorda que hem estat salvats i trets de la ignorància: l’Anyell que lleva el pecat del món. Un anyell, una ofrena, una sang vessada per nosaltres per ser transformats interiorment sense perdre les bondats naturals que Déu ens va donar en crear-nos i que el primer pecat no va acabar de destruir. Bondats insuficients per agradar a Déu i ser oblació preciosa davant els seus ulls; a això estem cridats en Crist, doncs hem estat batejats amb Esperit Sant i foc i així podem perseverar en el compliment de la voluntat de Déu.

Jo, el Senyor, fidel al meu designi de salvació, et vaig cridar, et vaig prendre de la mà, t’he format i t’he constituït aliança d’un poble, llum de les nacions, perquè obris els ulls dels cecs, treguis als captius de la presó i de la masmorra als qui habiten en tenebres. (Is 42, 6-7).

Sent conscients de la nostra realitat de fills adoptius i de la nostra fràgil condició humana, som també conscients que hi ha una gran esperança, un designi de salvació que arriba a tots. Això és el que el Senyor ens diu per Isaïes i que ens permet renovar el nostre propi baptisme amb goig a més de mirar a l’autor d’aquest sagrament, Jesús. Podríem explicar-ho parlant de dues mirades: una mirada que dirigim cap a nosaltres mateixos (som fills d’adopció, marcats a foc per l’Esperit Sant, renovats per l’amor de Déu), i una altra que dirigim cap a Crist (el confessem per la fe, el reconeixem com l’Anyell de Déu i com l’aliança d’un poble). Sota la llum de l’Esperit ens mirem a nosaltres, fràgils però cridats per Jesucrist a ser transformats per l’amor de Déu, i també mirem el rostre d’aquest Crist i així el confessem per la fe: és l’ungit per l’Esperit que va passar fent el bé. Aquestes mirades que ens il·luminen, ens donen l’esperança de la salvació i de l’aliança eterna.

Al Jordà Jesús es manifesta amb una humilitat extraordinària, que recorda la pobresa i la senzillesa del Nen recolzat en el pessebre, i anticipa els sentiments amb els quals, al final dels seus dies a la terra, arribarà a rentar els peus dels seus deixebles i sofrirà la terrible humiliació de la creu. El Fill de Déu, el que no té pecat, es barreja amb els pecadors, mostra la proximitat de Déu al camí de conversió de l’home. Jesús carrega sobre les seves espatlles el pes de la culpa de tota la humanitat, comença la seva missió posant-se en el nostre lloc, en el lloc dels pecadors, en la perspectiva de la creu. (Benet XVI).