Logo

Del Crist o del món

Yugo

Doncs si viviu segons la carn, aneu a la mort, però si per l’Esperit feu morir les obres del cos, viureu (Rm 8,13).

En aquesta frase de la carta de sant Pau als romans trobem una de les distincions fonamentals (es distingeixen dues o més parts d’una mateixa realitat) de la fe cristiana, a saber: la carn i l’Esperit. Tots estem dotats d’un cos i d’una ànima, som una complexa creació. Quan Pau parla de la carn no parla només del cos com l’entenem avui: el cos humà, sinó que parla, en parlar també de l’esperit humà i de l’Esperit de Déu, de tot l’home. Es tracta de dues forces que empenyen en direccions oposades nostra vida i que poden guiar i governar a l’home sencer. Trobem la mateixa realitat descrita pel mateix Jesús a l’Evangeli:

L’Esperit és el que dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que us vaig dir són Esperit i Vida. (Jn 6,63).

Aquestes paraules de l’escriptura ens il·luminen en un aspecte important de la nostra vida, ens permeten conèixer-nos millor i poder així buscar l’Esperit de Déu que viu en nosaltres pel baptisme per seguir els seus impulsos i poder detectar i lluitar contra l’impuls de la carn que ens condueix només cap a nosaltres mateixos, ens porta al pecat i a quedar-nos amb les coses de la terra. Com a exemple d’aquesta veritat de fe tenim la vida dels sants: es conserva al santuari de Montserrat l’espasa de sant Ignasi de Loiola, que ell havia usat en el seu anterior carrera militar, i que va deixar davant de la Mare de Déu per dedicar-se només a Déu . És un petit signe del que suposa deixar el món i les seves coses per dedicar-se només o, en major mesura, a Déu etern. Es tracta d’un exemple de tants que veiem en la vida dels sants i que ens permet distingir aquesta veritat de fe, i també antropològica que hem rebut de l’Evangeli i de tota l’Escriptura, a saber: que estem enmig de dues forces vives que ens afecten i ens mouen i sobre les quals podem escollir: la carn, que ens porta en últim terme a quedar-nos amb les mans buides a la vida, i l’Esperit que mou tota la nostra persona cap als béns eterns, cap a Déu i cap a Crist seu fill.

Tots experimentem que la vida és treball (qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa), que la vida implica patiment, sí o sí (pel pecat original) i tots sabem que el Fill de Déu va patir (des de Betlem fins a Jerusalem) per nosaltres, fent-home perquè sent el que som, homes, poguéssim salvar-nos, és a dir, estimar Déu sobre tot, dedicar-nos a Ell i als altres, i descartar el camí de l’egoisme i de la comoditat.

Avui en canvi, som testimonis d’un exaltamiento del subjectiu, dels nostres sentiments, de les nostres passions més baixes. I és perquè estem davant d’un ateisme pràctic, davant d’una negació, més o menys vetllada, de la realitat de l’Esperit, de la necessitat que tenim de ser salvats per Déu. Les institucions no fan referència a Déu (ho hem vist en les últimes setmanes), aquestes institucions són incapaços ja de defensar al no nascut. En resum, som presa d’una sèrie de forces més o menys exaltades que es desbocant sense remei i sense contestació possible perquè no hi ha referència a Déu, el Creador, a la realitat de la Gràcia i de l’Esperit que la cristiandat europea (que no Europa, invent modern) ha dut a mig món durant segles. Avui més que mai moltes persones són brou de cultiu de forces radicals ideologitzades per la desaparició de l’ideal sobrenatural, per l’extinció de la família, de la propietat i de la fe. Crec que avui més que mai és necessària la confessionalitat, però en primer lloc en les nostres vides: som catòlics o som del món. Volem mantenir-nos prop del Senyor que tant ens estima o descuidem la nostra pregària i vida de sagraments o la transmissió i defensa de la fe? Està en joc la nostra alegria eterna al poder veure que hem gastat la nostra vida en alguna cosa que val la pena.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs. Perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera. (Mt 11, 29.30)