Logo

Escrits de Despreniment

No fa gràcia?

generosidad

¿No fa gràcia veure com 50 € semblen una gran quantitat quan els donem a l’Església i tan poca cosa quan anem de compres?

¿No fa gràcia veure com una hora és tan llarga quan donem culte a Déu en l’Església o quan preguem a casa, però és tan curta quan anem a veure un partit de futbol?

¿No fa gràcia veure que no trobem paraules per pregar, però que ens surten tan fàcilment quan ens posem a parlar amb un amic?

¿No fa gràcia que ens vingui son en llegir un capítol de la Bíblia mentre que ens resulta fàcil llegir cent pàgines de l’última novel·la de moda?

¿No fa gràcia veure com busquem sempre els primers seients en la majoria dels esdeveniments i espectacles als quals hi assistim, mentre que quan anem a l’església sempre ens quedem enrere?

¿No fa gràcia veure com demanem que ens avisin amb una anticipació de dues o tres setmanes per anotar-nos un compromís en l’església, mentre que per altres esdeveniment, especialment si són per a la nostra diversió, estem sempre disponibles?

¿No fa gràcia que ens creguem sense més ni menys el que diuen els diaris i en canvi qüestionem el que diu la Bíblia?

¿No fa gràcia com tothom vol salvar-se sense necessitat de creure, di i fer res per aconseguir-ho?

¿No fa gràcia veure com enviem milers de bromes per e-mail, twitter, facebook o whatsapp que es propaguen com un incendi, i en canvi quan rebem missatges sobre Déu, no els enviem pràcticament a ningú o seleccionem molt bé la llista de destinataris?

¿No fa gràcia (i ja ho estàs pensant) que quan tornis a llegir aquest escrit, no el comentaràs gairebé amb ningú ni se t’acudirà copiar-ho per difondre’l a les xarxes socials perquè penses que la major part de les persones del teu voltant ja no creu en res?

¿No fa gràcia? ¡No, no fa gens ni mica de gràcia! Més aviat fa tristesa, perquè estem molt lluny i ens cal atansar-nos més a Déu. Ell és la font de la nostra existència, és el nostre Salvador. Ell ens sosté cada dia. Sense Ell no som res, però amb Ell ho aconseguim tot… en l’abundància o en l’escassetat. «Em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort» (Fil 4,13). Aleshores hom ha llançat ja el repte: si estimes Déu i no et fa vergonya de reconèixer totes les coses meravelloses que Ell ha fet per tu, llavors estima Déu i els altres generosament. Que les teves paraules i les teves obres parlin de Déu a les persones del teu voltant, encara que no siguin cristianes. Pensa que potser molta gent no llegirà la Bíblia agafant amb les mans els llibres de la Sagrada Escriptura, però que al menys la pugui llegir en la teva manera d’ésser i de viure.

Avui no es fia, demà sí

CarlosDeFoucauld

S’obriran els ulls dels cecs, es destaparan les oïdes dels sords, llavors el tolit saltarà com un cérvol i la llengua dels muts cridarà de goig (Is 35, 5-6).

Podem sentir la temptació de buscar al nostre voltant els cecs, els sords, els muts… Més difícil és descobrir, i sentir interiorment, que els veritables cecs, sords, coixos i muts som nosaltres mateixos. Per això se’ns dóna aquesta bella notícia: Déu ve a visitar-nos i ens farà gustar la seva entrada en la nostra història, per obrir-nos a la plenitud de la vida en el regne. Les «motxilles» de la nostra vida estan plenes de moltes coses que ens impedeixen esperar vigilants aquesta visita. Som poc capaços de convertir-nos a l’essencial. Joan el Baptista, en canvi, amb energia, ens assenyala l’essencial, ens porta a l’essencial, ens obre a l’essencial. Quantes coses inútils omplen la nostra vida i sovint acaben per causar-nos dany, són nocives, pesades, ens pertorben!… Quantes coses inútils a les nostres famílies! L’essencial ens porta a posar ordre en la nostra vida. És una disciplina que ens educa i que ens forma, no per omplir-nos de coses, no per desbordar-nos amb necessitats sense sentit, no per multiplicar els nostres ídols, sinó per fer lloc a Déu i als germans.” (Congregació per al Clergat).

La Paraula de Déu que arriba a les nostres oïdes i que ens porta ja la imatge i la infància de Jesús ens convida a descobrir l’essencial de les nostres vides per poder així ser alliberats del pes que llastra la nostra vida espiritual. I tot aquest camí suposa una gran alegria, l’alegria dels que creuen que per a Déu res és impossible, aquesta és l’alegria dels valents. Aquesta ha estat l’experiència dels sants: s’explica que Pere abandonava la ciutat de Roma quan Crist se li va aparèixer i l’antic pescador li va dir al Mestre, quo vadis Dómine. Jesús entrava a la ciutat de la qual Pere estava fugint, per així compensar el crucial testimoniatge que el primer dels apòstols havia de donar a la capital del món. Pere, aprofita l’oportunitat i torna al circ on tot serà consumat, porta la marca d’una nova traïció a la seva pell, però la misericòrdia ha tocat la seva porta i la seva valentia i humilitat li han permès creuar el llindar de la santedat, la veritable alegria; això és el sacrifici, l’amor que fa mal.

Quelcom semblat li va passar al beat Carles de Foucauld; ell era un gran soldat al servei de la França, un home indiferent davant Déu, cercador d’aventures i de glòria. Fins que un bon dia la seva neboda petita, una nena, li va preguntar, després d’escoltar totes aquestes històries del seu oncle sobre el que feia per França, què havia fet pel Crist. En aquest moment Carles es va enfonsar i va començar un canvi interior en ell, va veure que li havia fallat a l’amic tan estimat, Jesús. Nosaltres també portem la marca de la traïció al cor del Senyor gravada a la nostra pell, el mirall de l’oració ens ho recorda cada dia. Podem fer dues coses, utilitzar el concebuda parany: avui no, demà, o en canvi, redescobrir la veritable alegria de saber que no és mèrit nostre, que ha estat de rebot que hem optat per la Creu. Això és possible, per això estem alegres, Déu ens ha posat en safata la salvació: diguem, sí.