Logo

Escrits de Despreniment

Avui no es fia, demà sí

CarlosDeFoucauld

S’obriran els ulls dels cecs, es destaparan les oïdes dels sords, llavors el tolit saltarà com un cérvol i la llengua dels muts cridarà de goig (Is 35, 5-6).

Podem sentir la temptació de buscar al nostre voltant els cecs, els sords, els muts… Més difícil és descobrir, i sentir interiorment, que els veritables cecs, sords, coixos i muts som nosaltres mateixos. Per això se’ns dóna aquesta bella notícia: Déu ve a visitar-nos i ens farà gustar la seva entrada en la nostra història, per obrir-nos a la plenitud de la vida en el regne. Les «motxilles» de la nostra vida estan plenes de moltes coses que ens impedeixen esperar vigilants aquesta visita. Som poc capaços de convertir-nos a l’essencial. Joan el Baptista, en canvi, amb energia, ens assenyala l’essencial, ens porta a l’essencial, ens obre a l’essencial. Quantes coses inútils omplen la nostra vida i sovint acaben per causar-nos dany, són nocives, pesades, ens pertorben!… Quantes coses inútils a les nostres famílies! L’essencial ens porta a posar ordre en la nostra vida. És una disciplina que ens educa i que ens forma, no per omplir-nos de coses, no per desbordar-nos amb necessitats sense sentit, no per multiplicar els nostres ídols, sinó per fer lloc a Déu i als germans.” (Congregació per al Clergat).

La Paraula de Déu que arriba a les nostres oïdes i que ens porta ja la imatge i la infància de Jesús ens convida a descobrir l’essencial de les nostres vides per poder així ser alliberats del pes que llastra la nostra vida espiritual. I tot aquest camí suposa una gran alegria, l’alegria dels que creuen que per a Déu res és impossible, aquesta és l’alegria dels valents. Aquesta ha estat l’experiència dels sants: s’explica que Pere abandonava la ciutat de Roma quan Crist se li va aparèixer i l’antic pescador li va dir al Mestre, quo vadis Dómine. Jesús entrava a la ciutat de la qual Pere estava fugint, per així compensar el crucial testimoniatge que el primer dels apòstols havia de donar a la capital del món. Pere, aprofita l’oportunitat i torna al circ on tot serà consumat, porta la marca d’una nova traïció a la seva pell, però la misericòrdia ha tocat la seva porta i la seva valentia i humilitat li han permès creuar el llindar de la santedat, la veritable alegria; això és el sacrifici, l’amor que fa mal.

Quelcom semblat li va passar al beat Carles de Foucauld; ell era un gran soldat al servei de la França, un home indiferent davant Déu, cercador d’aventures i de glòria. Fins que un bon dia la seva neboda petita, una nena, li va preguntar, després d’escoltar totes aquestes històries del seu oncle sobre el que feia per França, què havia fet pel Crist. En aquest moment Carles es va enfonsar i va començar un canvi interior en ell, va veure que li havia fallat a l’amic tan estimat, Jesús. Nosaltres també portem la marca de la traïció al cor del Senyor gravada a la nostra pell, el mirall de l’oració ens ho recorda cada dia. Podem fer dues coses, utilitzar el concebuda parany: avui no, demà, o en canvi, redescobrir la veritable alegria de saber que no és mèrit nostre, que ha estat de rebot que hem optat per la Creu. Això és possible, per això estem alegres, Déu ens ha posat en safata la salvació: diguem, sí.

Tot el que tenia per a viure

maxresdefault

Us asseguro que aquesta pobra vídua ha tirat a l’arca de les ofrenes més que ningú. Perquè els altres han tirat del que els hi sobra, però aquesta, que passa necessitat, ha tirat tot el que tenia per viure-hi. (Mc 12, 43-44).

Amb aquestes paraules ens descobreix Jesús aquest petit esdeveniment, ocult per gairebé tots, però de gran importància als ulls de Déu. La vídua pobra i discreta llença tot el que té a l’arca de les ofrenes del Temple de Jerusalem. Davant l’engany de les aparences i de les presències imponents dels escribes i fariseus, Jesús destaca un petit fet aïllat com a fet de llum. Crist es troba amb els seus contemplant l’escena, ja han arribat a Jerusalem i la seva hora s’apropa, l’aroma del vi que ha de beure es nota en l’ambient, i Ell s’apropa amb generositat al Temple (casa d’oració) i al patíbul de la creu (posat fora de les muralles de la ciutat, lluny de Déu). En aquesta escena ens volem submergir com si presents ens trobéssim, per així poder escoltar l’ensenyament del Mestre i veure la llum tènue que ens vol també avui desvetllar, tal com va fer lloant l’acció de la vídua pobra.

“El temple és el lloc del culte públic i solemne, però també de la peregrinació, dels ritus tradicionals i de les disputes rabíniques, com les que refereix l’Evangeli entre Jesús i els rabins d’aquell temps, en les quals, no obstant això, Jesús ensenya amb una autoritat singular, la del Fill de Déu. Pronuncia judicis severs, com hem escoltat, sobre els escribes, a causa de la seva hipocresia, doncs mentre ostenten gran religiositat, s’aprofiten de la gent pobra imposant-los obligacions que ells mateixos no observen. En suma, Jesús mostra el seu afecte pel temple com a casa d’oració, però precisament per això vol purificar-ho d’usos impropis, més encara, vol revelar el seu significat més profund, vinculat al compliment del seu misteri mateix, el misteri de la seva mort i resurrecció, en la qual ell mateix es converteix en el Temple nou i definitiu, el lloc en el qual es troben Déu i l’home, el Creador i la seva criatura.” (Benet XVI – 8/11/09).

Crist vol restaurar el Temple, vol plantar a la terra un nou temple, un lloc de pau, de llum i de veritat que permeti a l’home trobar-se amb Déu en esperit i en veritat. I per a això és el Mestre el qui ens ha de mostrar allò ocult, allò que ens passa desapercebut i que és fonamental per ser una nova pedra en la construcció d’aquest temple. Els escribes havien perdut ja l’esperança, perquè s’havien atrinxerat i acomodat en els seus llocs d’intèrprets de la Llei. Com tots, esperaven el Messies, però davant la dificultat i el pes de la Llei tota, i davant la fe de la gent senzilla, ells havien optat per descansar en un altre temple, van preferir les aparences a la veritat, i es van acontentar amb l’aplaudiment dels homes descurant el sentit de les Escriptures, la justícia i el dret. Nosaltres li volem demanar al Senyor que com les dues vídues (la de Sarepta i la de Jerusalem) sapiguem donar-ho tot, donar-nos del tot, doncs això manifestarà una fe en la promesa de Déu que no permetrà la nostra consumició sinó que ens donarà vida on sembla que tot és tenebra. I per la fe en Crist, Ell que com la vídua va passar desapercebut per a molts, serem pedres vives per a la construcció del nou Temple perquè molts es trobin amb Déu.