Logo

Escrits de Despreniment

Tot el que tenia per a viure

maxresdefault

Us asseguro que aquesta pobra vídua ha tirat a l’arca de les ofrenes més que ningú. Perquè els altres han tirat del que els hi sobra, però aquesta, que passa necessitat, ha tirat tot el que tenia per viure-hi. (Mc 12, 43-44).

Amb aquestes paraules ens descobreix Jesús aquest petit esdeveniment, ocult per gairebé tots, però de gran importància als ulls de Déu. La vídua pobra i discreta llença tot el que té a l’arca de les ofrenes del Temple de Jerusalem. Davant l’engany de les aparences i de les presències imponents dels escribes i fariseus, Jesús destaca un petit fet aïllat com a fet de llum. Crist es troba amb els seus contemplant l’escena, ja han arribat a Jerusalem i la seva hora s’apropa, l’aroma del vi que ha de beure es nota en l’ambient, i Ell s’apropa amb generositat al Temple (casa d’oració) i al patíbul de la creu (posat fora de les muralles de la ciutat, lluny de Déu). En aquesta escena ens volem submergir com si presents ens trobéssim, per així poder escoltar l’ensenyament del Mestre i veure la llum tènue que ens vol també avui desvetllar, tal com va fer lloant l’acció de la vídua pobra.

“El temple és el lloc del culte públic i solemne, però també de la peregrinació, dels ritus tradicionals i de les disputes rabíniques, com les que refereix l’Evangeli entre Jesús i els rabins d’aquell temps, en les quals, no obstant això, Jesús ensenya amb una autoritat singular, la del Fill de Déu. Pronuncia judicis severs, com hem escoltat, sobre els escribes, a causa de la seva hipocresia, doncs mentre ostenten gran religiositat, s’aprofiten de la gent pobra imposant-los obligacions que ells mateixos no observen. En suma, Jesús mostra el seu afecte pel temple com a casa d’oració, però precisament per això vol purificar-ho d’usos impropis, més encara, vol revelar el seu significat més profund, vinculat al compliment del seu misteri mateix, el misteri de la seva mort i resurrecció, en la qual ell mateix es converteix en el Temple nou i definitiu, el lloc en el qual es troben Déu i l’home, el Creador i la seva criatura.” (Benet XVI – 8/11/09).

Crist vol restaurar el Temple, vol plantar a la terra un nou temple, un lloc de pau, de llum i de veritat que permeti a l’home trobar-se amb Déu en esperit i en veritat. I per a això és el Mestre el qui ens ha de mostrar allò ocult, allò que ens passa desapercebut i que és fonamental per ser una nova pedra en la construcció d’aquest temple. Els escribes havien perdut ja l’esperança, perquè s’havien atrinxerat i acomodat en els seus llocs d’intèrprets de la Llei. Com tots, esperaven el Messies, però davant la dificultat i el pes de la Llei tota, i davant la fe de la gent senzilla, ells havien optat per descansar en un altre temple, van preferir les aparences a la veritat, i es van acontentar amb l’aplaudiment dels homes descurant el sentit de les Escriptures, la justícia i el dret. Nosaltres li volem demanar al Senyor que com les dues vídues (la de Sarepta i la de Jerusalem) sapiguem donar-ho tot, donar-nos del tot, doncs això manifestarà una fe en la promesa de Déu que no permetrà la nostra consumició sinó que ens donarà vida on sembla que tot és tenebra. I per la fe en Crist, Ell que com la vídua va passar desapercebut per a molts, serem pedres vives per a la construcció del nou Temple perquè molts es trobin amb Déu.

Fa més feliç donar que rebre

Hom explica la història d’un captaire a qui havien donat un saquet de blat. Anava pensant que aquella nit pastaria una coca per sopar, quan de sobte va veure com la carrossa del rei venia i s’aturava davant d’ell. Les esperances d’aquell pobre home van volar cap al cel. Va pensar que s’havien acabat per a ell els dies dolents, però gairebé se li va parar el cor quan el rei es va inclinar al seu costat i, tot somrient, li va estendre la mà: «¿Em pots donar quelcom?» «¡Ah, quin acudit el de sa majestat! ¡Demanar-li a un captaire!», va pensar el nostre pobre home. Una mica confós, va obrir el saquet de blat i li va donar un gra. Ben perplex per aquella petició inusual va tornar a la seva barraca i ¡quina sorpresa que va tenir quan, en buidar el saquet, va trobar un granet d’or al mig dels altres grans! «¡Ah! –es lamentava el captaire– ¡Quina llàstima de no haver tingut prou cor per donar-li tot el blat!»

Alguna vegada hem sentit que «fa més feliç donar que rebre». Aquesta frase només la pot dir de cor la persona generosa. La generositat és una virtut que ens fa sortir de nosaltres mateixos i donar-nos als altres tot cercant el seu bé i posant al seu servei el millor de nosaltres mateixos, tant pel que fa als béns materials, com a les qualitats i els talents. Ens pot semblar paradoxal que qui més es dóna és més feliç. Acostumem a pensar més aviat que la felicitat depèn només de la cura que tenim de nosaltres mateixos i de la cura que tothom hauria de tenir de nosaltres, però no és així; experimentem que optar per una vida generosa proporciona una felicitat i una realització personal més grans.

La persona humana és essencialment un ésser de relació i d’alteritat. La persona humana no existeix si no és per als altres, no es coneix si no és a través dels altres, no es troba si no és en el proïsme. La generositat és la virtut de les ànimes grans, ànimes de cor obert que saben estimar, per a les quals l’única gratificació és donar i ajudar. Amb aquesta actitud hom arriba a estar plenament satisfet, ja que «Fa més feliç donar que rebre» (Fets 20,25). La capacitat d’amor i donació augmenta a mesura que l’exercim, puix que sempre hi ha alguna cosa més que hom pot fer pels altres.

Ara bé, el cristià no solament viu la generositat i l’amor com un mitjà de realització i felicitat personal, la viu perquè veu el rostre del Crist en el proïsme. Aquesta serà la matèria del nostre «examen final» davant del Senyor (Mt 25,34-40). Déu mateix és l’exemple màxim de generositat, puix que Ell no va dubtar de lliurar el seu propi Fill per a la salvació de la humanitat. Deia Tagore: «Dormia i somniava que la vida era joia. En despertar vaig veure que la vida era servei. I en servir vaig comprovar que el servei era joia». Déu vulgui que a la fi de la jornada, cada cop que examinem la nostra consciència trobem infinits grans de blat convertits en or.