Logo

El nostre jutge és el Senyor

En aquest últim diumenge del temps ordinari abans de la Quaresma seguim escoltant a Jesús ensenyant-nos des de la muntanya: el Sermó de la Muntanya, que recull sant Mateu en els capítols cinc, sis i set del seu evangeli. Ens diu homes de poca fe, i ens dirigeix unes paraules d’una gran bellesa que ens fan apreciar la vocació a la qual Crist ens crida: buscar en aquesta vida, en el dia a dia, el regne de Déu i la seva justícia; abandonar la mediocritat que sempre ens assetja, i servir únicament al Senyor de senyors, al Déu viu i veritable. Les paraules fermes de Jesús enforteixen la nostra fe i ens animen a reconèixer concretament com el Pare Déu es preocupa realment per nosaltres, més que de les altres criatures a les quals no els falta res, com als lliris del camp.

Els sants han estat sempre els grans intèrprets de la Paraula de Déu, perquè l’han complert, l’han mostrat als altres amb la seva propi vida. Rellegint l’evangeli, ens podem imaginar fàcilment a sant Francesc d’Assís. No es preocupava pel menjar ni pel vestit, havia fet un gran descobriment, també a través de la creació, i és que Déu que és Pare es preocupava personalment d’ell, ja no necessitava res, per això va fugir de casa dels seus pares, perquè tota aquesta riquesa li sobrava per unir-se més a Déu i seguir a Crist. Jesús ens vol mostrar també a nosaltres aquest gran descobriment, perquè deixem d’afanyar-nos per tantes coses i gastem els nostres dies servint-lo a Ell i buscant així el regne dels Cels.

Per a mi, el de menys és que em demaneu comptes vosaltres o un tribunal humà; ni tan sols jo em demano comptes. La consciència, és veritat, no m’acusa; però tampoc per això quedo absolt: el meu jutge és el Senyor. (1 Co 4, 2-3).

Sant Pau ens torna a donar una lliçó de llibertat amb aquestes paraules, però alhora ens recorda que com a cristians i com a pastors el poc que se’ns demana és que siguem fidels, que simplement administrem, que quedem a un costat perquè en el nostre parlar i en el nostre obrar es manifesti Crist. Però les paraules de Pau sobre l’eventual judici que els homes puguin emetre sobre ell i al que contesta amb la citada frase, suposen un gran descans per a nosaltres: el nostre jutge és el Senyor, ni la pròpia consciència, encara que no m’acusi de res em dóna garanties de salvació o de reconciliació amb Déu.

Jesús en l’evangeli ens convida a no preocupar-nos pel dia de demà, de tal forma que la preocupació pel regne de Déu i per la nostra resposta a la voluntat de Déu quedi enfosquida. Si en nosaltres és més gran l’afany per la seguretat, el benestar o per les necessitats més bàsiques, ens passa, com diu Jesús, que ens falta fe, que no coneixem del tot a Déu, que perdem el nostre temps i gastem les nostres forces vanament en el que no li podem arrabassar a Déu si Ell no ens ho vol donar; però si Ell vesteix als lliris del camp, com no ens donarà tot el que necessitem, i fins i tot l’Esperit Sant que ens fa descobrir que en aquest món només té sentit l’amor a Déu i als altres? Sinó fem el ridícul en el nostre dia a dia. Un altre Francesc, sant Francesc de Borja, en contemplar el cos sense vida de l’emperadriu Isabel va prendre una determinació, deixar de servir a un senyor temporal, per servir del tot al Senyor etern. I com era pare de família i la seva dona encara vivia, no va ser fins a la seva mort, que deixant en lloc segur als seus fills i lliure ja del llaç matrimonial es va allistar en la Companyia de Jesús. Alguna cosa podem fer nosaltres.