Logo

El relativisme moral i el pensament políticament correcte

Avui molts es presenten com la llum del món. No són pas pocs els qui pretenen autodonar-se aquesta condició de sal i llum de la humanitat. Polítics amb vocació de salvadors, científics amb complex de creadors, metges amb pretensions de ser amos i senyors de la vida i de la mort, pensadors que es creuen coneixedors de tots els misteris de l’ésser humà, teòlegs i homes d’Església que se senten posseïdors de Déu…, tots pretenen saber la veritat sobre l’humà i el diví i, per això, es creuen capacitats per il·luminar la resta de la humanitat.

El nostre món està il·luminat per la conveniència personal. Tot el que em convé és bo, el que no em convé és dolent; i aquest principi es converteix en un dels màxims criteris de discerniment: la pròpia conveniència, el propi interès, allò que a mi em va bé. El meu ego, en definitiva, per sobre de tot i de tots. I, encara, elevat al nivell de categoria, de valor fonamental. Naturalment, des d’aquesta perspectiva, tot és permès, tot es bo si em convé i m’agrada; aquest és el criteri de discerniment, això és el que hom invoca a l’hora d’escollir, de valorar i de prendre decisions.

El nostre món també està il·luminat per l’exigència dels drets. Parlar dels deures no és convenient, però sí dels drets i només d’ells. Hi ha dret a la vaga, però no hi ha un deure de serveis mínims, o de respectar a qui no vulgui fer vaga. Hi ha dret d’usar lliurement el propi cos, però el deure de ser responsable amb les conseqüències que això pugui comportar no existeix; els resultats “inconvenients” simplement s’eliminen. Hi ha dret a la llibertat d’expressió, però no hi ha deure a respectar el proïsme i a no ofendre. Hi ha dret d’exercir lliurement les tasques informatives, però no hi ha deure de fer-ho responsablement.

I també il·lumina el nostre món el suposat valor moral d’allò que és majoritari. Si la majoria ho fa, és bo; si la majoria ho diu, és així. Si la massa accepta tal cosa és que tal cosa necessita. Si els polítics consensuen quelcom, és que això és bo. Si tothom pensa així, aquest és el pensament adient. Si la majoria ho refusa, és dolent. Si ningú no ho vol, aleshores és refusable. Pensem, però, ¡què n’és de fàcil de manipular l’opinió pública! Les conseqüències que podem treure d’aquest perill de manipulació són per fer-nos venir més d’un malson. Segons el pensament políticament correcte, no hi ha res que sigui definitivament bo o dolent, sinó que tot depèn del sentiment de la majoria o, el que és el mateix, de la moda, d’allò que es porti i, en el fons, d’allò que alguns manipuladors espavilats vulguin que estigui de moda, que es porti i que sigui l’opinió de la majoria.