Logo

Els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo

ultimaCena

Aquell dia, el Senyor dels exèrcits prepararà per tots els pobles, en aquesta muntanya, un festí de menjars suculents, un festí de vins de solera; menjars vigorosos, vins generosos. I arrencarà en aquesta muntanya el vel que cobreix a tots els pobles, el drap que tapa a totes les nacions. (Is 25, 6-7).

Amb aquestes paraules del profeta Isaïes vol el Senyor il·luminar-nos aquest diumenge. Isaïes ens parla d’una muntanya, d’un lloc concret, lloc en el qual el Senyor dels exèrcits prepararà alguna cosa gran i bona per tots els pobles, alguna cosa beneficiosa per l’home afectat pel vel del pecat i de la ignorància. El salmista, que creu en les promeses que el Senyor proclama a través dels profetes, com Isaïes diu:

Habitaré a la casa del Senyor per anys sense terme (Salm 22).

El Senyor un diumenge més ens convida a la seva tenda, al seu estatge, ens vol fer entrar en aquest lloc en el qual es troba amb nosaltres i s’inclina per servir-nos, com el mateix Jesús ens promet en l’Evangeli:

Feliços els servidors als qui el senyor troba vetllant a la seva arribada! Us asseguro que ell mateix recollirà la seva túnica, els farà asseure a taula i es posarà a servir-lo. (Lc 12, 37).

Però, quina és aquesta muntanya, quin és el lloc del banquet que ens prepara Déu als homes. El dissabte passat celebràvem la festa de sant Francesc d’Assís, ell vivia envoltat de comoditats i de riqueses, doncs el seu pare era comerciant de teles, però tot allò no li satisfeia, li deixava una certa indiferència. Quan Francesc va respondre a les primeres crides del Senyor es va despullar de tot i va voler tenir com a possessió només al bon Déu. Més tard en una visió Jesús li va dir a Francesc davant d’una petita ermita en ruïnes unes paraules; ens ho explica molt bé Benet XVI:

Crist en la creu va prendre vida en tres ocasions i li va dir: “Ves-hi, Francesc, i repara la meva Església en ruïnes”. Aquest simple esdeveniment d’escoltar la Paraula del Senyor a l’església de sant Damià amaga un simbolisme profund. En el seu sentit immediat sant Francesc és cridat a reparar aquesta esglesieta, però l’estat ruïnós d’aquest edifici és símbol de la situació dramàtica i inquietant de l’Església en aquell temps, amb una fe superficial que no conforma i no transforma la vida, amb un clergat poc zelós, amb el refredament de l’amor; una destrucció interior de l’Església que comporta també una descomposició de la unitat, amb el naixement de moviments herètics. No obstant això, en el centre d’aquesta Església en ruïnes està el Crucifix i parla: flama a la renovació, crida a Francesc a un treball manual per reparar concretament l’esglesieta de sant Damià, símbol de la crida més profunda a renovar l’Església de Crist, amb la seva radicalitat de fe i amb el seu entusiasme d’amor a Crist. (Audiència General, 27-1-2010).

Podríem llavors dir, sense esgotar el passatge d’Isaïes, que la muntanya de la que parla el profeta és l’Església de Crist, el seu ramat, i el banquet, que també se’ns descriu en la primera lectura, és la santedat, és la radicalitat en el seguiment de Crist. Sense la santedat, pur do de Déu, no podem caminar lleugers cap a aquesta trobada amb el Crist en el seu temple, en la seva ermita, que està en ruïnes. I al mateix temps la muntanya o l’ermita del Senyor és un lloc geogràfic i figurat al que necessitem acudir tots amb les mans obertes per col·laborar, per treballar i santificar-nos. El Senyor Jesús s’ajupirà i ens netejarà els peus, per què no fem nosaltres el mateix amb els nostres germans, amb tantes ànimes que són avui com a ovelles sense pastor?