Logo

En la Solemnitat de Tots Sants

All-Saints

 La Solemnitat de Tots Sants ens fa pensar en la glòria del cel. El “cel” és el trobament definitiu amb el Crist ressuscitat. “Cel” vol dir participació en aquesta forma existencial del Crist –estar assegut a la dreta del Pare– i, en conseqüència, vol dir també plenitud per a nosaltres de l’obra que Déu va començar en el Baptisme. I ja que la trobada amb el Crist ressuscitat és trobament amb els qui estan amb Ell, el “cel” és també la gran realitat de la comunió dels sants en tota la seva plenitud.

El Baptisme i la Confirmació ens han situat ja en la comunió amb el Crist ressuscitat, dins de la comunió dels sants; ja hem estat marcats amb el do de l’Esperit Sant. La resta de la vida és “tribulació”, recerca del rostre del Senyor, esperança, pobresa i persecució… Tot això, tanmateix, ho vivim en el Crist i en l’Església com a forja de la plena realització gloriosa.

Considerant tot això, els cristians hem de viure la realitat de la santedat que ens correspon alimentant constantment la comunió amb el Crist i la comunió eclesial, que en realitat és una de sola. Alhora, mentre som pelegrins a la terra, cal destacar que la nostra condició no és encara la mateixa que la dels sants que ja gaudeixen de la visió de Déu i, per tant, no podem dir sense més que ja «som al cel».

En la Missa de la festivitat de Tots Sants demanem a Déu que «els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial». De fet, en aquest camí, no anem pas sols, l’Església pelegrina es veu auxiliada per l’Església triomfant dels sants, per això també demanem a Déu en la Missa: «Feu que experimentem que són sol·lícits de la nostra salvació aquells que creiem que ja tenen la seguretat de la seva vida immortal», i això ens ha de fer valorar la intercessió dels sants. El fet que, potser hom hagi abusat popularment d’una certa mena d’intercessió dels sants, fins a extrems que freguen amb la caricatura, no ens ha de fer oblidar pas que «aquests membres de l’Església són per a nosaltres un ajut i un exemple», tal com diu el prefaci de la Missa.

L’originalitat de cada cristià, el camí exclusivament propi de la seva fidelitat a l’Evangeli, la peculiaritat de les tribulacions de cada un, fa que els sants no siguin quelcom de nebulós i abstracte, sinó que mostrin històries molt concretes que ens els fan més propers i semblants en aquesta comunió que ens uneix com a fills de Déu. Són llurs experiències de camí les que ens ajuden a pregar amb ells al Senyor.