Logo

Escrits de Enviament

Posar la mirada en Jesús i assenyalar la presència de Déu

BautistaCordero

Amb el seu testimoniatge, el Baptista treu Jesús de l’anonimat i el presenta al món com l’esperat, aquell qui ve a treure el pecat. Joan veu com es compleix el senyal en Jesús i aleshores el proclama “Fill de Déu”. El testimoniatge de Joan és i ha de ser el testimoniatge de tot cristià: confessar Jesús públicament. Ell vol també avui que hi hagi qui el reconegui i el presenti davant del món. Joan el va reconèixer perquè s’havia preparat i havia predicat als altres la conversió a l’Evangeli. El fet que els primers cristians, després de la resurrecció, quan ja no en tenien cap dubte sobre la identitat del seu Senyor, conservessin l’opinió de Joan sobre Crist, ens mostra la importància donada a tot allò que el Baptista pensava sobre la missió de Jesús. A través de les seves paraules, Joan va aconseguir que la gent que l’havia anat a sentir a ell es fixés en Jesús. Joan va tenir el coratge de ser el primer en identificar Jesús com el vencedor del pecat i la valentia de no silenciar el que sabia, només perquè podia massa difícil de creure als oients. Avalat pel Baptista, Jesús va poder començar a manifestar-se entre els homes.

Però l’Evangeli no vol recordar-nos avui únicament el mèrit del Baptista. Pretén, més aviat, cridar la nostra atenció sobre la necessitat del testimoniatge cristià perquè Jesús pugui ser reconegut. D’entre tots els que a ell van acudir, Joan va identificar aquell a qui esperava: el Salvador del món. I en va tenir prou coratge com per dir-ho en públic. Tot afirmant la missió de Jesús, Joan va posar fi a la seva. Assenyalant en Jesús l’Anyell que lleva el pecat, va enviar cap al Crist tots els qui havien anat a veure’l a ell.

Jesús va voler necessitar del Baptista per fer-se conèixer; la presencia de Déu en el món hagués passat desapercebuda i ningú no hauria valorat la seva voluntat de ser proper als homes. Com en temps de Joan, Déu vol necessitar també avui d’homes que en donin testimoniatge. No hi ha dubte que un dels mals de la nostra societat i del nostre cor és l’absència de Déu. On Déu és absent, és fàcil que vulguem fer-nos senyors nosaltres mateixos; allà on Déu no és respectat, és difícil que sigui respectada la llibertat. Però ens hem oblidat que voler fer fora Déu de la nostra existència, no la converteix pas en un paradís. Amagar-nos de Déu, tot negant-nos a respondre davant d’Ell, fou el pecat del primer home i continua essent, dissortadament, l’actitud fonamental de l’home d’avui. I així no aconseguirem sinó fer més penós el treball de les nostres mans, més fràgil la vida i menys paradisíaca nostra existència a la terra.

Ens cal per continuar creient, per seguir sentint la presència de Déu, que hi hagi persones al voltant nostre que ens identifiquin Jesús, que ens el facin descobrir a la nostra vida, que ens el facin proper i creïble, pròxim i familiar. Només així naixeran novament les ganes de seguir-lo i tindrem temps per acompanyar-lo i sentir-nos atesos.

El cristià avui, igual que el Baptista ahir, ha de viure per assenyalar la presència de Déu en el món, per no permetre que sigui ignorat o se l’arraconi, per no deixar que se sigui silenciat o oblidat.

Què cal fer per ser deixebles de Jesucrist?

catequesi

Jesús ens indica el lloc que els altres han d’ocupar en la nostra jerarquia d’estimació i ens parla del seguiment de la seva persona que ha de caracteritzar la vida cristiana, un itinerari que passa per diverses etapes i en el qual acompanyem Jesucrist amb la nostra creu:

Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. (Lc 14,27).

Heus ací un element necessari i indispensable.

Quan Jesús diu als seus deixebles: «Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26), ¿entra en conflicte amb la Llei de Déu que ens mana honorar els pares i estimar el proïsme? Certament que no. Jesucrist va dir que Ell no havia vingut a abolir la Llei sinó a portar-la a plenitud; per això, és Ell qui dóna la interpretació justa. En exigir un amor incondicional, propi de Déu, està declarant que Ell és Déu, que l’hem d’estimar sobre totes les coses i que tot ho hem d’ordenar en l’amor a Ell. En l’amor a Déu, que ens porta a lliurar-nos confiadament a Jesucrist, estimarem els altres amb un amor sincer i just. Diu sant Agustí: «Heus ací que t’arrossega l’afany de la veritat de Déu i de percebre la seva voluntat en les santes Escriptures».

Ara que comencem el curs, es bo que ens fem un plantejament seriós de cara a la nostra vida cristiana; cal seure i reflexionar com l’home que volia construir la torre i calculava els recursos que li feien falta per poder-la acabar, o com el rei que considerava si podia fer front a l’adversari amb un exèrcit reduït a la meitat dels efectius dels que disposava el rival. Sabem, però, que sempre tindrem la gràcia de Déu i la força de l’Esperit Sant amb nosaltres, i per això mai no hem de tenir por. Sabem molt bé de qui ens hem fiat i que, per tant, podrem emprendre aquesta aventura amb tota resolució.

La vida cristiana és un viatge continuat amb Jesús. Avui dia, molts, teòricament, s’apunten a ser cristians, però, de fet, no fan el viatge amb el Mestre: es queden al punt de partença i no comencen el camí, o abandonen aviat, o fan un altre viatge amb uns altres acompanyants i se’n van per altres camins. L’equipatge per caminar en aquesta vida amb Jesús és la creu, cadascú amb la seva; però, juntament amb la quota de dolor que ens toca als seguidors del Crist, hi ha també inclòs el consol amb el qual Déu conforta els seus testimonis en qualsevol classe de prova. Déu és la nostra esperança i en Ell hi ha la font de la vida.