Logo

Escrits de Enviament

Què cal fer per ser deixebles de Jesucrist?

catequesi

Jesús ens indica el lloc que els altres han d’ocupar en la nostra jerarquia d’estimació i ens parla del seguiment de la seva persona que ha de caracteritzar la vida cristiana, un itinerari que passa per diverses etapes i en el qual acompanyem Jesucrist amb la nostra creu:

Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. (Lc 14,27).

Heus ací un element necessari i indispensable.

Quan Jesús diu als seus deixebles: «Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26), ¿entra en conflicte amb la Llei de Déu que ens mana honorar els pares i estimar el proïsme? Certament que no. Jesucrist va dir que Ell no havia vingut a abolir la Llei sinó a portar-la a plenitud; per això, és Ell qui dóna la interpretació justa. En exigir un amor incondicional, propi de Déu, està declarant que Ell és Déu, que l’hem d’estimar sobre totes les coses i que tot ho hem d’ordenar en l’amor a Ell. En l’amor a Déu, que ens porta a lliurar-nos confiadament a Jesucrist, estimarem els altres amb un amor sincer i just. Diu sant Agustí: «Heus ací que t’arrossega l’afany de la veritat de Déu i de percebre la seva voluntat en les santes Escriptures».

Ara que comencem el curs, es bo que ens fem un plantejament seriós de cara a la nostra vida cristiana; cal seure i reflexionar com l’home que volia construir la torre i calculava els recursos que li feien falta per poder-la acabar, o com el rei que considerava si podia fer front a l’adversari amb un exèrcit reduït a la meitat dels efectius dels que disposava el rival. Sabem, però, que sempre tindrem la gràcia de Déu i la força de l’Esperit Sant amb nosaltres, i per això mai no hem de tenir por. Sabem molt bé de qui ens hem fiat i que, per tant, podrem emprendre aquesta aventura amb tota resolució.

La vida cristiana és un viatge continuat amb Jesús. Avui dia, molts, teòricament, s’apunten a ser cristians, però, de fet, no fan el viatge amb el Mestre: es queden al punt de partença i no comencen el camí, o abandonen aviat, o fan un altre viatge amb uns altres acompanyants i se’n van per altres camins. L’equipatge per caminar en aquesta vida amb Jesús és la creu, cadascú amb la seva; però, juntament amb la quota de dolor que ens toca als seguidors del Crist, hi ha també inclòs el consol amb el qual Déu conforta els seus testimonis en qualsevol classe de prova. Déu és la nostra esperança i en Ell hi ha la font de la vida.

L’Ascensió del Senyor

La Ascensión del Señor

L’Ascensió és la manifestació del gran triomf de Jesucrist. Jesús ha fet el seu camí i ha realitzat la seva vocació, la missió salvadora encomanada pel Pare. Ara és glorificat a la dreta de Déu, constituït Senyor de totes les coses. Veritablement, com ens diu sant Pau, Déu ens ha fet veure

l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts, i el féu seure a la seva dreta dalt el cel. (Ef 1,19-20).

Ara bé, l’Ascensió de Jesús no és un allunyament, sinó una presència encara més profunda i real del Senyor ressuscitat. En la Pasqua és quan el Senyor Jesús comença a estar present de manera més efectiva en la nostra història, lliure ja de tots els condicionaments de temps i espai. Com a Senyor ressuscitat pot dir amb tota propietat: «Jo seré amb vosaltres cada dia»; és així com podem entendre les seves paraules quan ens diu: «si dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc enmig d’ells», o comprendre i viure l’entranyable asseveració que «aquest pa és el meu Cos i aquest vi és la meva Sang», així com la seva identificació comprometedora amb tot ésser humà en dir: «Allò que fèieu a un d’aquests, a mi m’ho fèieu». El Crist Pasqual, el Crist de l’Ascensió, és el Crist proper a tots els temps i llocs, de manera misteriosa, i que vol comunicar-nos la Vida Nova de fills de Déu.

A partir d’aquesta presència propera i íntima del Crist, podem entendre la missió que ens encomana a nosaltres, els seus deixebles. El Senyor envia els seus al món a predicar, a proclamar l’Evangeli, a imposar les mans, a batejar, a obrar com Ell, en definitiva. Després de l’Ascensió comença la tasca de la comunitat. On abans arribava directament el Crist com a Metge, Mestre, Guia i Cap, ara arriba a través de l’Església. Encara que Ell està realment present en tot moment, ara actua per mediació de la seva Església.

L’Ascensió és festa perquè sintonitzem amb la victòria de nostre Senyor, però alhora és compromís: «Quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres, rebreu una força que us farà testimonis meus… fins als límits més llunyans de la terra». Els deixebles no s’han de quedar pas mirant al cel, ja que tenen una gran tasca per realitzar. Nosaltres, vint-i-un segles després, tenim el mateix compromís. Animats per la mateixa fe i la mateixa esperança que els primers cristians, som urgits a continuar el treball i a ser testimonis de Jesús Ressuscitat en el món d’avui. En aquesta tasca ens enforteix en primer lloc el mateix Crist, el Senyor Gloriós, realment present, i l’Esperit Sant; el mateix Esperit que va omplir la Verge Mare amb la seva gràcia, i que en l’Eucaristia fa possible que el pa i el vi es converteixin en el Cos i la Sang de Crist, perquè rebem l’aliment de vida eterna i ens identifiquem amb el Senyor ressuscitat. Per Ell, amb Ell i en Ell, nosaltres som també elevats a la glòria, perquè Ell és Déu que s’ha dignat a compartir la nostra naturalesa humana.