Logo

Escrits de Església

La missió evangelitzadora de l’Esglèsia

evangeliz25

Abans de tornar al cel, Jesucrist va confiar a l’Església la missió d’evangelitzar:


«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).

L’acció evangelitzadora de l’Església té dos focus: l’Església que evangelitza i el món que es evangelitzat. El primer està en funció del segon. L’Església anuncia l’Evangeli perquè la gent l’escolti, l’entengui, l’estimi i hi conformi la seva vida. Per poder difondre l’Evangeli, l’Església ha d’estimar com Jesucrist estima, conèixer i entendre els receptors de l’anunci.

Quan parlem de l’Església, ens estem referint a tots els cristians, des del Papa i els bisbes fins a l’últim dels fidels; tots els deixebles de Jesucrist som corresponsables en l’obra de comunicar la Bona Notícia i d’estendre el Regne de Déu. I quan parlem de gent ens estem referint a les persones que trobem pel carrer, que treballen, que pateixen per la situació del món actual, que tenen la seva experiència de família, de treball, d’amistat, d’Església i de fe; són les persones que s’acosten a l’Església per demanar els sagraments i també les que no s’hi acosten; són els nostres familiars i amics, les persones amb les quals treballem o que col·laboren amb l’Església i que n’estan més o menys properes o allunyades. És bo, quan parlem d’evangelització, pensar en les persones de bona fe, que intenten ser justes en el treball, que es preocupen de la família, que són honestes en les seves gestions, que tenen alguna inquietud ètica i religiosa, o que potser no la tenen gaire viva.

La resposta de la gent no és automàtica, sinó que és un procés lent i delicat. Acollir l’Evangeli comporta la valoració personal del missatge i el misteri de Jesús, la reflexió sobre l’amor, el perdó, l’actitud de despreniment i de confiança en Déu; comporta una decisió personal, des de l’acolliment del missatge fins a l’actitud de fe viscuda personalment i comunitària. Quan els cristians anunciem el missatge de Jesús i el misteri de la seva mort i resurrecció, hem de fer l’esforç de fer la proposta de manera que la gent d’avui l’entengui i la pugui valorar. Alhora hem de ser conscients que només podem arribar a la porta del cor de la persona. Després, cadascú obrirà el cor o el tancarà, farà el seu procés i prendrà les seves decisions. El veritable objectiu de l’evangelització es juga precisament allà no podem entrar. El moment més decisiu s’escapa a tota programació i té lloc en el procés interior de cadascú, en la seva decisió, que és el misteri de la fidelitat personal al do de Déu. No podem parlar de la missió d’evangelització en clau d’una mena de conversió en massa, o potser pitjor, ignorant que tot és en funció de la conversió i la vida personals. La conversió i la fe són actituds i decisions de cada individu i el seu procés queda en el secret del seu diàleg amb Déu. La meta de la conversió comporta quatre dimensions: la confessió de la fe, la celebració de la fe, la vida segons l’Esperit i la participació en la comunitat cristiana. Tots quatre aspectes són essencials, però no estan juxtaposats, n’hi ha un que és decisiu perquè en ell es juga l’acolliment viu de la salvació de Jesucrist, i és el tercer: la vida viscuda segons l’Esperit evangèlic. Els altres tres estan en funció d’aquest, com a expressió i com a aliment, en una dinàmica rica i complexa que tots vivim i no arribem a resoldre mai del tot.

La preocupació per totes les Esglésies

Conversión de San Pablo

El cos té molts membres, no un solament. Si el peu digués: «No sóc mà, per tant no formo part del cos», deixaria per això de ser part del cos? Si l’oïda digués: «No sóc ull, per tant no formo part del cos», deixaria per això de ser part del cos? Si el cos sencer fos ull, com sentiria? Si el cos sencer fos oïda, com faria olor? Doncs bé, Déu va distribuir el cos i cadascun dels membres com ell va voler. Si tots fossin un mateix membre, on estaria el cos? Els membres són molts, és veritat, però el cos és un solament. (1 Co 12, 14-16).

Demà dilluns, amb la festa de la conversió de Sant Pau, finalitzarà la setmana d’oració per la unitat dels cristians. Així que ens podríem fer algunes preguntes per entendre millor el motiu d’aquesta oració que ocupa aquests dies a tots els cristians que desitgen pregar. L’Església abans de res és una, i només pot ser una, si no, no hi hauria un sol Crist sinó diversos. L’Església ha estat definida com el Cos Místic de Crist, ell és el cap i nosaltres els membres, i els lligams i articulacions que mantenen unit (i en moviment) a aquest cos són una mateixa Fe i uns sagraments iguals que ens configuren com a societat o cos. L’Església està formada per membres sans i robustos i per altres atrofiats i secs (com una mà engarrotada), però a més hi ha membres, que conservant una mica de sang en el seu interior, per diferents causes s’han desmembrat del cos. Com podem observar la realitat és abans de res sobrenatural, i molt en últim lloc sociològica. Doncs partint d’aquesta base, nosaltres, estem cridats a pregar incessantment al Pare amb Jesús perquè tots siguin un, o com diria sant Pau, perquè tots reconeguem que som un cos i que no tots som el mateix membre. Podem sempre fer dues coses molt valuoses: unir-nos més al cap, que és Crist (en aquest any de la Misericòrdia amb una autentica confessió, p.e.), i resar per aquells que no estan del tot units al tronc i que anhelen la plena veritat.

Cinc vegades vaig rebre dels jueus quaranta assots menys un. Tres vegades vaig ser assotat amb vares; una vegada apedregat… Viatges freqüents; perills de rius; perills d’assaltadors; perills dels de la meva raça; perills dels gentils; perills en ciutat; perills en despoblat; perills per mar; perills entre falsos germans; treball i fatiga; nits sense dormir, moltes vegades; gana i set; molts dies sense menjar; fred i nuesa. I a part d’altres coses, la meva responsabilitat diària: la preocupació per totes les Esglésies (2 Co 11, 24- 25.26-28).

Aquestes paraules de sant Pau ens sorprenen i ens omplen de recolliment, més encara si busquem la causa d’aquest gran poder anomenat perseverança fins al final: la trobada personal amb el Crist. Pau vivia de la fe en el Fill de Déu, que sabia bé que li havia estimat i s’havia lliurat per ell. Demanem-li al Senyor que aprenguem a pregar en el seu Cos viu, que sapiguem mirar-ho tot amb ulls de fe, i que puguem cada dia trobar el Crist que es troba amb nosaltres.