Logo

Escrits de Església

Un nou començament

Evangelios

 Els evangelistes descriuen amb llenguatges diversos la missió que Jesús confia als seus seguidors poc abans de retornar al Pare en la seva Ascensió. Segons Mateu, han de «fer deixebles» que aprenguin a viure com Ell els ha ensenyat. Segons Lluc, han de ser “testimonis” d’allò que han viscut amb Ell. I Marc ho resumeix tot dient que han de «proclamar l’Evangeli a tota la creació».

Els qui s’atansen avui a una comunitat cristiana, ¿podem dir que es troben directament amb l’Evangeli o allò que perceben, més aviat, és el funcionament d’una religió envellida, amb greus signes de crisi?

De vegades ens pot fer la impressió que ens resulta molt difícil trobar clarament a l’interior de la religió cristiana la Bona Notícia que prové de l’impacte provocat per Jesús fa vint-i-un segles.

Per altra banda, molts cristians no coneixen directament l’Evangeli. Tot el que saben de Jesús i el seu missatge és el que poden reconstruir de mode parcial i fragmentari escoltant catequistes i predicadors. Viuen la seva religió privats del contacte personal amb l’Evangeli. ¿Com el podran proclamar llavors si no el coneixen en les seves mateixes comunitats? El Concili Vaticà II ha recordat quelcom massa oblidat en aquests moments: «L’Evangeli és, en tots els temps, el principi de tota la seva vida per a l’Església». Ha arribat doncs el moment d’entendre i configurar la comunitat cristiana com un lloc en el qual el primer de tot és escoltar i acollir l’Evangeli de Jesús. No hi ha res que pugui regenerar el teixit en crisi de les nostres comunitats com la força de l’Evangeli. Només l’experiència directa i immediata de l’Evangeli podrà revitalitzar l’Església. D’aquí uns anys, quan la crisi ens obligui a centrar-nos només en allò que és essencial, veurem clarament que no hi ha res més important avui per als cristians que reunir-nos a llegir, escoltar i compartir junts els relats evangèlics.

Primer de tot cal creure en la força regeneradora de l’Evangeli. Els relats evangèlics ensenyen a viure la fe, no pas per obligació, no pas com un deure, sinó com a irradiació i contagi. És possible introduir ja a les parròquies una dinàmica nova. Reunits en grups petits, en contacte amb l’Evangeli, anirem recuperant la nostra identitat veritable de seguidors de Jesucrist.

Hem de tornar a l’Evangeli com un nou començament. Ja no serveix qualsevol programa o estratègia pastoral. D’aquí uns anys, escoltar junts l’Evangeli no serà ja una activitat més entre d’altres, sinó la matriu des de la qual començarà la regeneració de la fe cristiana en les petites comunitats disperses enmig d’un món secularitzat.

Amor a la casa de Déu

Montserrat

Sense pretendre-ho i sense haver-hi pensat massa quan era al Seminari, les obres han tingut un pes molt fort en la meva vida i ministeri sacerdotal: al començament vaig haver de reparar la teulada, canviar la instal·lació elèctrica, pintar l’església, reforçar el campanar i posar campanes noves a la parròquia de Sant Joan Baptista de La Torre de Claramunt. L’obra de més gran envergadura la vaig haver de fer a la parròquia de Sant Quirze i Santa Julita de Sant Quirze del Vallès amb la construcció d’un nou temple amb més capacitat, al costat de l’antic, i dels locals parroquials, una obra que em va ocupar pràcticament els quinze anys que hi vaig ser com a rector.

Actualment, a Rubí, m’he vist immers en les obres de la reforma del temple parroquial de Sant Pere. Ja els meus immediats antecessors havien reparat la cúpula i el campanar, obres ben notables i molt necessàries per a la conservació de la nostra església. Ara hem acabat de restaurar la capella de la Mare de Déu de Montserrat, que es trobava en un estat lamentable a causa de les humitats i filtracions d’aigua, i encara cal afegir una restauració bàsica de l’ermita de Sant Muç i altres obres menors de reparació que he hagut de dur a terme a l’església parroquial.

Em cal dir que haver-me de dedicar a les obres és per a mi un sacrifici i un motiu de sofriment, puix que, malgrat tot, no em veig pas a mi mateix com la persona més qualificada per dur a terme aquesta comesa. Tanmateix, crec que, si Déu m’ho demana, és important que ho faci per amor a casa seva, la qual fa present l’Evangeli o el Regne del cel a la nostra ciutat juntament amb els altres temples parroquials, ermites, capelles i oratoris.

És cert que l’autèntic temple de Déu no està format per murs i parets mortes, sinó per pedres vives, és a dir, per persones creients; però també és veritat que la comunitat de pedres vives necessita un temple o aplegar-se per donar culte a Déu, celebrar i testimoniar la seva fe. I ja fa molts segles, uns onze, el nostre temple parroquial fou construït amb aquesta finalitat.

És i ha estat un edifici molt estimat pels cristians de Rubí al llarg de generacions, que nosaltres hem rebut com herència i que hem de cuidar perquè la fe cristiana es continuï transmetent al nostre voltant. En realitat, no he estat jo sol el qui ha fet totes les obres abans esmentades, sinó que ha estat una acció de tota la comunitat cristiana present a cada parròquia, i al darrere hi havia la mà de Déu que actuava. Nosaltres, seguint els seus designis, ens limitem a fer la seva voluntat amb més o menys encert. Com molt bé ho va expressar el mateix Jesús, nosaltres només

som servents inútils que no hem fet res més que el que havíem de fer (Lc 17,10).

La restauració recent de la capella de la Mare de Déu de Montserrat ens fa veure que, com a cristians, no hem de vetllar tan sols perquè el nostre patrimoni no es malmeti, sinó, sobretot, que hem de sentir un amor pregon vers la casa de Déu i treballar per a la seva glòria, conservar l’herència que ens ha estat transmesa, i enriquir-la alhora per llegar-la a les generacions venidores, reconeixent així que tota persona és cridada a esdevenir filla de Déu i té un destí etern. D’aquí que tot el que hi puguem aportar de temps, dedicació i diners tindrà tot el valor que el nostre amor a Déu i a la seva casa li comuniqui. Aquesta casa som nosaltres i el temple en el qual ens reunim com a Poble Sant del Senyor.