Logo

Esperança és esperar

 Veniu, dolç hoste de l’ànima, descans del nostre esforç, treva en el dur treball, brisa en les hores de foc, goig que eixuga les llàgrimes i reconforta en els dols. Entra fins al fons de l’ànima, divina llum, i enriqueix-nos. Mira el buit de l’home, si tu li faltes per dins; mira el poder del pecat, quan no envies el teu alè. Rega la terra en sequera, sana el cor malalt, renta les taques, infon calor de vida en el gel, doma l’esperit indòmit, guia al que torça la senda. (De la seqüència de Pentecosta).

Avui celebrem la festa de Pentecosta, i l’Església sencera, estimulada per la promesa de Jesús, es dirigeix a l’Esperit Sant i li demana que descendeixi, que actuï en els cors, a l’Església i al món sencer. Tots nosaltres també hem de resar aquesta bella oració i repetir amb esperança: veniu. L’Esperit Sant ve, doncs així ho assegura el Crist i així ho vol el Pare que també l’envia. No podem dubtar de l’eficàcia de l’oració de Jesús assegut a la dreta del Pare, ni tampoc dubtem de les oracions de María al costat de l’Església santa.

Per tot això la festa de Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre nosaltres, suposa un gran augment de l’esperança per tots. L’esperança no la podem posar en l’educació universal ni en els armisticis planetaris; la nostra esperança està en aquell a qui esperem, en aquell que ve, aquest és Crist, i ens el porta i ens el fa recordar l’Esperit Sant. L’Esperit és el llaç fort de la unitat, de la unitat de vida, el veritable domini de nosaltres al comprendre la nostra ànima, i de la unitat nostra amb Déu, doncs la Trinitat vol habitar en nosaltres com en un temple.

D’aquesta pau i unitat ens parla el papa Benet: «No us deixaré orfes, tornaré a vosaltres» (Jn 14, 18) i això ho diu també a nosaltres, fins i tot en temps grisos: «No us deixaré orfes». Aquesta situació d’angoixa dels deixebles canvia radicalment amb l’arribada de Jesús. Entra malgrat estar les portes tancades, està enmig d’ells i els dóna la pau que tranquil·litza: «Pau a vosaltres» (Jn 20, 19). És una salutació comuna que, no obstant això, ara adquireix un significat nou, perquè produeix un canvi interior; és la salutació pasqual, que fa que els deixebles superin tota por. La pau que Jesús porta és el do de la salvació que ell havia promès durant els seus discursos de comiat: «La pau us deixo, la meva pau us dono; no us la dono com la dóna el món. Que no es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 27). En aquest dia de Resurrecció, ell la dóna en plenitud i aquesta pau es converteix per a la comunitat en font d’alegria, en certesa de victòria, en seguretat per recolzar-se en Déu. També a nosaltres ens diu: «No es torbi el vostre cor ni s’acovardeixi» (Jn 14, 1).