Logo

Estigueu alegres

A l’evangeli d’aquest tercer diumenge d’advent, el diumenge de l’alegria, trobem a Joan Baptista ja a la presó. És també des de la presó la veu que crida en el desert, és el dit que assenyala l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. Com el mateix Joan diu, ell és la veu, però no la paraula; ell és instrument de la Paraula: les ones que transmeten per l’aire la Paraula que és així sembrada en cada cor. Joan és un profeta, l’últim dels profetes, el pont entre l’Antic i el Nou Testament.

Tots els cristians, des del nostre baptisme som sacerdots, profetes i reis. El profetisme que hem rebut al baptisme ens assembla a Crist profeta, i ens situa en la línia dels profetes de l’Antic Testament i dels Apòstols. El profeta és el que porta en les seves entranyes la Paraula de Déu, és aquell que empra la seva veu com a instrument de la Paraula, que ineludiblement porta en si mateix i ha de proclamar, obtingui per això lloança o rebuig i persecució. Així quecom a batejats som cridats a ser impregnats per la paraula de Déu, a quedar inundats per ella, fins al punt que aquesta formi no només el nostre pensament i criteris, sinó les nostres pròpies expressions i paraules. Per exemple, la Paraula de Déu diu:

Sense esperança i sense Déu. (Ef. 2,12)

Sense Déu en les nostres vides no hi ha esperança ni futur, però li puc dir al meu veí que sí n’hi ha per tal de no incomodar-lo?

Els cristians que avui formem l’Església militant (l’Església que peregrina en el present del nostre món), són també profetes com ho a ser Joan Baptista. Es pot avui percebre una terrible persecució contra els cristians del món sencer, una cosa ja tan extensa que podríem qualificar-la de persecució a gran escala. Els cristians a l’orient mitjà són perseguits, i en alguns casos com a Síria semblen ser objecte d’un pla d’extermini o d’exili en el millor dels casos, per fer-los desaparèixer dels pobles, de les institucions i de la vida pública (alguna cosa semblant passa a l’Iraq). I tot això realitzat amb l’aparent vistiplau de les potències occidentals d’arrels cristianes; sembla que ningú no gosa defensar els cristians pública i explícitament. Però a més aquesta persecució es fa visible en molts altres països i en moltes altres realitats: els cristians són molests en molts àmbits pel fet de ser precisament profetes i testimonis de la llum que irradia Déu en les nostres vides i que ens fa reconèixer la nostra dignitat; pel fet de ser veu de la Paraula eterna que ha creat el món i que és la Veritat que ho il·lumina tot. En definitiva, el catòlics sobren, és millor que romanguin callats, que no es posin en els assumptes socials, econòmics o morals. Tot això no és sinó un compliment de les paraules del Crist:

Si a mi m’han perseguit, també a vosaltres us perseguiran. (Jn. 15,20)

Però al mateix temps tot l’anterior comporta una gran alegria, una autèntica alegria:

Estigueu sempre alegres en el Senyor; us ho repeteixo: estigueu alegres. El Senyor és a prop. (Flo. 4,4).

Es tracta de l’alegria que porta el Senyor, doncs Ell és ja a prop. De l’alegria de sofrir amb goig i amb esperança, perquè el mateix Déu s’encarna, el mateix Mestre ha estat perseguit i rebutjat, ha santificat el treball, i nosaltres estem alegres de rebre’l en les nostres ànimes, de ser salvats, de ser transformats per a l’amor; l’amor que neix en Déu i que ens permet de vetllar, sofrir, pregar i caminar en Crist, i així és com estimem, així és com vivim.