Logo

Fanàtic? No, només cristià

0

Durant una reunió social em van dir una vegada que sóc un fanàtic. Francament, la meva primera reacció hauria estat de protesta i enuig. En el meu vocabulari, com en el de moltes persones, la paraula “fanàtic” abasta una sèrie de conceptes que van de la gama de l’irracional a la violència. ¿M’hauria exasperat davant d’una opinió contrària? No, jo havia estat molt tranquil. ¿Havia cridat o ridiculitzat a algú? Menys encara, a més, això no és caritatiu. ¿Havia decidit de defensar a ultrança algun polític o equip de futbol?, ¿havia proposat algun acte de violència? No, res de tot això.

Jutgeu vosaltres mateixos: allò que vaig expressar senzillament en diversos moments de la reunió era una sèrie de punts de vista que, per cert, no eren massa originals, ja que tots ells es poden trobar al Catecisme de l’Església Catòlica:

  • Que el matrimoni és per tota la vida.
  • Que les relacions sexuals fora del matrimoni estan malament.
  • Que tota vida humana és sagrada i l’avortament és un assassinat, àdhuc en cas de violació.
  • Que el matrimoni és la unió d’un home i una dona en ordre a estimar-se i formar una família en la qual Déu sigui honorat.

Són consideracions que l’Església i els catòlics han mantingut durant segles. Però el que era curiós és que no em trobava pas en una reunió de lliurepensadors o en una altra mena de cenacle bohemi. Hi havia molts catòlics, força d’ells fins i tot de Missa dominical. ¿Què és el que havia succeït aleshores? Quelcom molt senzill i preocupant: els catòlics, com a camaleons, ens anem mimetitzant amb una societat secularitzada, la qual va minant de manera subtil, però inexorable, la nostra fe fins a emmotllar-la a una mena de “bons costums socials”. I com que la societat es troba en un desvari on cadascú té la seva opinió, molts que es consideren catòlics van perdent irresponsablement la seva identitat cristiana fins acabar creient que ser catòlic és més un compromís amb els bons costums de la societat –allò que anomenem “políticament correcte”– que amb el Déu de Jesucrist. Per això ja no reconeixen el que significa ser catòlic ni cristià.

Per aquestes raons, quan vaig expressar la meva manera de veure la realitat les reaccions van ser diverses. Alguns van apurar la beguda. Un altre va fer un gest de disgust, i una parella em va dir –ells sí, aixecant la veu–: «¡Ets un fanàtic!», amb el mateix to que haurien emprat si m’haguessin dit que era un groller, un malalt sexual o un maniàtic de qualsevol mena. Jo els vaig mirar una mica sorprès i els vaig dir amb tranquil·litat: «¿Fanàtic?… no, ¡tan sols sóc cristià!

I tu, lector o lectora, ¿quina hauria esta la teva reacció? No estarà de mes de recordar el que ens diu la paraula de Déu:

Germans, per la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte. (Rm 12,1-2).