Logo

Fixem els ulls en Jesús

Així doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, treguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. (Hebreus 12, 1-2).

Aquesta cita de la carta als hebreus que estem escoltant en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic és com un conglomerat del moment que ens està oferint el Senyor per viure.

“Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis”. Fa poc celebràvem la Solemnitat de Tots Sants, festa que ens recordava que el Senyor ha fer santes a persones, de vegades, molt semblants a nosaltres, amb problemàtiques o obstacles similars en les nostres vides. Aquestes persones, envoltades a vegades de dificultats i motius per la desesperança, s’han decidit del tot per la santedat i han arribat a viure alegres en la pobresa, contents enmig de tota classe de situacions i adversitats: han sabut estimar donant-se, igual que Crist.

“Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui porta a la plenitud”. Ens trobem, també, a l’any de la Fe: temps de gràcia i d’especial generositat divina per aprofundir en el tresor de la Fe, que com escoltem a la Paraula de Déu, ha iniciat Crist i ell mateix l’ha consumat, l’ha portat a la seva plenitud. Així que la nostra fe es un do, un do que comença en Crist i que acaba també en Ell, és com podem passar fent el bé pel camí de l’existència, és com podem servir i no buscar el ser servits, posseint així l’alegria que no passa ni caduca, aquella alegria que res pot superar doncs és la més gran, l’alegria de donar la vida pel amics. La mateixa alegria de Crist.

“Va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu”. Jesús es troba ja a la destra del Pare gaudint de la seva divina companyia, però Ell també està vivint, sofrint, respirant, treballant, fregant, aixecant-se amb nosaltres, en nosaltres. Ell està viu en nosaltres, vol seguir vivint a la terra les nostres vides. Ell no està simplement en el cel, allunyat, Crist està també en la refrega! Però a més sabem que ja viu a la glòria i que el seu regne no tindrà fi. Ell està a cadascun dels racons més inhòspits del món, però alhora gaudeix ja de la comunió plena amb el Pare, com home, i està allí per i per a nosaltres.

El Pare li ha entronitzat a la seva dreta, el Pare ha encastellat al que els homes tenien per borratxo, golafre, blasfem, endimoniat, maleït. En la passió li van cridar blasfem per atribuir-se el text de Daniel (“El fill de l’home entre els núvols”). En aquest mon, de vegades no hi ha lloc per al Senyor, però Jesucrist com a “Sacerdot” i Bon pastor, segueix donant la vida en oblació per nosaltres.

Crist, Déu nostre i Fill de Déu, la primera vinguda la va fer sense aparell; però en la segona vindrà de manifest. Quan va venir callant, no es va donar a conèixer més que als seus servents; quan vingui de manifest, es mostrarà a bons i dolents. Quan va venir d’incògnit, va venir a ser jutjat; quan vingui de manifest, ha de ser per jutjar. Quan va ser reu, va guardar silenci, tal com va anunciar el profeta: “No va obrir la boca, com a be portat a l’escorxador”. Però no ha de callar així quan vingui a jutjar. Francament, ni ara mateix està callat per qui vulgui sentir-lo (Sant Agustí).