Logo

Escrits de Full parroquial

Maria Immaculada

VirgenMaría

La celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria es relaciona profundament amb el sentit de l’Advent, perquè la Mare de Déu és la gran figura de l’esperança. Ningú com ella va esperar amb tanta intensitat la vinguda del Salvador.

Per preparar una estança digna per al seu Fill, Déu va beneir i santificar aquella humil serventa seva des del mateix instant de la concepció, salvant-la des del bon començament –en previsió dels mèrits del Crist– de la màcula del pecat original. Sense distingir-se externament de les dones del seu poble i de la seva època, Maria és l’obra mestra de la gràcia divina.

La vida de Maria va estar adornada per moltes virtuts: humilitat, confiança en Déu, rectitud d’intenció i disponibilitat per fer la voluntat de Déu. Però ara en vull destacar especialment una: la puresa, que ella visqué al llarg de la seva vida de tal forma que es transformà en un espill de la puresa infinita de Déu.

Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu

ens diu Jesús a les Benaurances; la puresa ens apropa i ens fa semblants a Déu, i solament aquells que tenen un cor net i uns ulls purs el podran veure.

Per a molts, avui dia, se’ls fa difícil creure en la virginitat de la Mare de Déu. No és gens estrany, perquè l’ambient que ens envolta –tan carregat de sensualitat– ha fet problemàtic creure fins i tot en el sentit de la puresa i en el valor de la castedat. ¿No és veritat que des dels mitjans de comunicació social tot sovint es ridiculitza la puresa i es considera la guarda de la castedat com una actitud pròpia de persones timorates, beneites o reprimides i retrògrades? ¿No és cert que tot sovint es banalitza la paraula “amor” i el seu significat es redueix només a la satisfacció egoista dels desigs carnals? ¿Què pot entendre, doncs, una persona que pensi així? ¿Com podrà apreciar l’excel·lent valor de la puresa de Maria i de la netedat de cor de tots aquells que han volgut seguir el camí iniciat pel Crist, reflex de la infinita puresa de Déu? Cal, per tant sortir d’un mateix i iniciar el camí de la conversió.

En el pla redemptor de Déu, Maria és el model de la nova humanitat salvada per Jesucrist i per això Ell va voler que la salvació atengués en ella des del primer instant de la seva vida. El que ella fou des de la seva concepció, ho som nosaltres amb el baptisme. En contemplar l’ésser humà, amb tota la seva grandesa, com a imatge de Déu, podrem comprendre que tot pecat i per això també qualsevol pecat contra la puresa, és un atac contra la semblança divina que el Senyor ha posat en cadascú de nosaltres, una profanació i una injúria contra la dignitat de la naturalesa humana, que és Temple on habita l’Esperit Sant. Però la puresa, per a ser autèntica, ha de fer-nos descobrir la nostra pobresa humana i fer-nos disponibles a la voluntat de Déu; ha de venir acompanyada d’altres virtuts com les que adornaren la vida de la Verge Maria. Invoquem avui i sempre la Santa Mare de Déu i demanem-li que uneixi la seva pregària a la nostra per tal que la gràcia de Jesucrist no deixi mai d’actuar en nosaltres.

Caminante, si hay camino

5874111-corona-de-adviento-con-velas-rojas1

Camí i espera. Aquestes són dues realitats pròpies del cristià i de l’home, que suposen per a nosaltres un nou repte durant aquest temps d’Advent. Avui comença el temps d’Advent, i amb ell s’obre per la nostra vida una nova esperança, una nova oportunitat. L’esperança que en aquest Advent ens vol atreure i alegrar és l’esperança del Senyor, que com diu la paraula de Déu arriba fins al seu estatge sant, i ens crida perquè caminem alegres vers la seva trobada. Això és el que celebrarem el dia de Nadal: Déu construeix el seu estatge entre els homes, ajudat per María, naixent en un portal, i ens crida, com als pastors, a que creguem l’anunci de Déu i ens posem en camí.

En els dies futurs estarà ferma la muntanya de la casa del Senyor, en el cim de les muntanyes, més elevat que els pujols. Cap a ell confluiran totes les nacions, caminaran pobles nombrosos i diran: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob. Ell ens instruirà en els seus camins i marxarem per les seves sendes; perquè de Sió sortirà la llei, la paraula del Senyor de Jerusalem. (Isaïes 2, 2-4).

Per això el Senyor ens convida avui a anar alegres casa seva, al seu estatge veritable, que encara que no ho sembli, està molt prop nostre. El seu estatge avui és el temple que ens acull, l’església, però l’esperança ens impulsa cap a endavant perquè l’estatge del Crist sigui sobretot la nostra ànima. Aquesta és la gràcia que Déu ens vol concedir avui, doncs la Paraula està molt prop nostre, està en els nostres llavis i en el nostre cor. (Cf. Rm 10, 8).

El camí que recorrem alegres cap a la casa del Senyor va acompanyat de l’altre element propi de l’Advent, l’espera.

L’espera, l’esperar, és una dimensió que travessa tota la nostra existència personal, familiar i social. L’espera està present en mil situacions, des de les més petites i banals fins a les més importants, que ens impliquen totalment i en el més profund. Pensem, entre d’altres, en l’espera d’un fill per part de dos esposos; en la d’un parent o d’un amic que ve a visitar-nos des de lluny; pensem, per a un jove, en l’espera del resultat d’un examen decisiu, o d’una entrevista de treball; en les relacions afectives, en l’espera de la trobada amb la persona estimada, de la resposta a una carta, o de l’acceptació d’un perdó… Es podria dir que l’home està viu mentre espera, mentre en el seu cor estigui viva l’esperança. I a l’home se’l reconeix per les seves esperes: la nostra «alçada» moral i espiritual es pot mesurar pel que esperem, per allò en el que esperem. (Benet XVI).

L’espera és l’alè de l’esperança, i l’esperança cristiana es concreta d’una manera única en l’Advent, Crist ve i el podem esperar amb tota confiança. Demanem-li a Déu que revifi en nosaltres la veritable esperança, tot serà renovat, Crist tot ho pot, per a Déu res és impossible.