Logo

Escrits de Full parroquial

Prengui una al dia, i notarà la diferència

“Si mirem al nostre voltant, ens adonem que existeixen moltes ofertes d’aliment que no vénen del Senyor i que aparentment satisfan més. Alguns es nodreixen amb els diners, uns altres amb l’èxit i la vanitat, uns altres amb el poder i l’orgull. Però l’aliment que ens nodreix veritablement i que ens sadolla és només el que ens dóna el Senyor. L’aliment que ens ofereix el Senyor és diferent dels altres, i tal vegada no ens sembla tan gustós com certs menjars que ens ofereix el món. Llavors somiem amb altres menjars, com els jueus en el desert, que enyoraven la carn i les cebes que menjaven a Egipte, però oblidaven que aquests aliments els menjaven en la taula de la esclavitud. Ells, en aquests moments de temptació, tenien memòria, però una memòria malalta, una memòria selectiva. Una memòria esclava, no lliure.

Cadascun de nosaltres, avui, pot preguntar-se: i jo? On vull menjar? En quina taula vull alimentar-me? En la taula del Senyor? O somio amb menjar menjars gustosos, però en l’esclavitud? A més, cadascun de nosaltres pot preguntar-se: quina és la meva memòria? La del Senyor que em salva, o la de l’all i les cebes de la esclavitud? Amb quina memòria sadollo la meva ànima? El Pare ens diu: «T’he alimentat amb el mannà que tu no coneixies». Recuperem la memòria. Aquesta és la tasca, recuperar la memòria. I aprenguem a reconèixer el pa fals que enganya i corromp, perquè és fruit de l’egoisme, de l’autosuficiència i del pecat. D’aquí a una mica, en la processó, seguirem a Jesús realment present en l’Eucaristia. L’hòstia és el nostre mannà, mitjançant la qual el Senyor se’ns dóna a si mateix. A Ell ens dirigim amb confiança: Jesús, defensa’ns de les temptacions de l’aliment mundà que ens fa esclaus, aliment enverinat; purifica la nostra memòria, a fi que no romangui presonera en la selectivitat egoista i mundana, sinó que sigui memòria viva de la teva presència al llarg de la història del teu poble, memòria que es fa «memorial» del teu gest d’amor redemptor.” (Papa Francesc, Corpus 2014).

Avui, a la festa del Corpus, com ens proposa la primera lectura hem de fer un exercici d’humilitat, examinant com seria la nostra vida sense la infinitat de coses que ens envolten i que de vegades ens mantenen molt apurats, aparentant ser importants. Si estiguéssim en el desert, o a la presó com a molts germans cristians perseguits, podríem descobrir millor què és el veritablement imprescindible en la nostra vida. Podrem veure què coses realment explicaran les nostres accions i opcions, i quines altres coses són meres fugides cap a endavant. Déu, només Déu. Que la nostra memòria reposi en Déu, el nostre salvador, que els nostres arguments descansin en les paraules de Déu, i que puguem trobar tot això en la simple i senzilla celebració de la Santa Missa, el pa de vida. Fem la prova sense por, quedant exposats davant Déu, humiliats, però sadollats per la Paraula i pel Cos viu d’aquesta Paraula, Crist.

Déu es comunió de persones en l’Amor

La vida cristiana es desenvolupa en un progrés continuat. Quan Jesús va dir d’Ell mateix que era «el camí, la veritat i la vida», ens indicava una fe dinàmica, que no es pot quedar aturada ni un sol instant. Sempre ens cal caminar per la ruta de l’Evangeli i ningú no pot dir que ja hagi arribat al terme i a la perfecció en aquest món. Creixem en la vida de fe gràcies a l’Esperit Sant que Jesucrist ens envia des del Pare, puix que és Ell qui ens guia pel camí que porta cap a Déu.
L’originalitat i la plenitud de la revelació divina consisteix en que Déu se’ns manifesta com a relació d’amor en Ell mateix, un amor desbordant que es comunica a les criatures. Durant el temps de Seminari em vaig afeccionar molt a l’estudi de la filosofia, tanmateix el començament va ser dur: calia llegir molt i dedicar constància i llargues estones per comprendre el que cada autor volia dir i ensenyar, gairebé posar-se a la seva pell; calia estar obert a totes aquelles idees no sempre fàcils de comprendre i d’assumir; eren com «una càrrega massa pesada» (cf. Jn 16,12). Vivim en el món de la imatge, de la informàtica i de l’internet i llegir llarga estona se’ns fa pesat, més quan hom ha de fer un esforç suplementari per entendre. Voldríem aprendre i saber en un instant, a primer cop d’ull. La cultura light i el principi del mínim esforç han sembrat una certa confusió en voler identificar gairebé sempre pedagogia amb diversió. I quan no es donen aquests ingredients, quan veiem que ens hi hem d’esforçar, aleshores ens tanquem i desconnectem, no ens interessa allò que ens puguin presentar, i menys si no li veiem una utilitat pràctica immediata. Però cultivar el pensament requereix d’una disciplina i d’una obertura de cor i d’intel·ligència que ens ajudaran a omplir-nos de saviesa. I seguir Jesucrist, deixar-se guiar pel Mestre i créixer en la vida espiritual demana tenir paciència i ser perseverant; demana obrir-se a l’acció de l’Esperit Sant, que ens faci aprendre a gustar la dolçor de l’Evangeli.
Déu ens ha creat a imatge i semblança seva, i per això son cridats a viure en solidaritat i esperit fraternal, en amor i oblació, en comunió, en definitiva. Déu és comunió de persones en l’amor: el Pare engendra eternament el Fill i l’estima amb un amor tan etern i perfecte que aquest amor és també una persona, l’Esperit Sant que el Fill de Déu fet home ens comunica i vessa en els nostres cors. Si tots participem d’un mateix Esperit, si tots som cridats a gaudir una mateixa glòria divina, ¿perquè no fomentem ja l’amor i la comunió aquí a la terra?