Logo

Escrits de Full parroquial

L’esperança del diagnòstic

sanjose

Celebrem ja el tercer diumenge de Quaresma, en el qual Crist se’ns revela com l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Crist és l’aigua que apaga la nostra set i és el que posa la deu d’aquesta aigua en nosaltres. Però tal com ens ho narra el passatge de l’evangeli, Jesús s’ha de trobar amb una dona assedegada, que és la samaritana, perquè, aprofitant l’oportunitat, Ell es pugui revelar com l’aigua neta i pura que no trobarem en cap altre pou.

Jesús es fa el trobadís i li demana primer beure a la dona, sabent que li donarà una aigua picada i insalubre, però Crist vol que ella se n’adoni. Veiem així com Crist en ocasions ha de beure de l’aigua que li donem perquè pel dany que li causem ens assabentem de les nostres malalties.

Jesús li diu: «Ves-hi, crida al teu marit i torna». La dona li contesta: «No tinc marit». Jesús li diu: «Tens raó, que no tens marit: has tingut ja cinc, i el d’ara no és el teu marit. En això has dit la veritat». La dona li diu: Senyor, veig que tu ets un profeta. (Jn 4, 16-19).

Nosaltres també tenim avui una gran sequera que ens va consumint per dins, i que ens allunya de la salvació que és l’aigua viva. El pitjor és no voler adonar-se dels símptomes. El fingiment voluntari és una cosa que ens degrada com a éssers humans. En aquestes últimes setmanes ha sortit a la palestra un debat que estava fins avui actiu però no en erupció. Em refereixo als arguments en els quals es ve acusant d’odi, discriminació, ofensa i intolerància, als qui posem l’accent en la biologia i no en el sentiment de cadascun, respecte al suposat dret d’elecció del gènere desitjat o del sexe. Paraules per cert (odi, discriminació…) cada vegada amb menys significat.

Podem fingir que no passa res perquè podríem combregar amb una altra roda de molí més, però l’oportunitat que ens dóna l’aparador dels mitjans seria bo aprofitar-la i recordar, no la ideologia, sinó la visió que de l’home i la dona té Déu, i volem tenir també nosaltres amb tots: la veritat, però sempre amb amor.

L’home i la dona estan fets “l’un per l’altre”: no que Déu els hagi fet “a mig fer” i “incomplets”; els ha creat per a una comunió de persones, en la qual cadascun pot ser “ajuda” per l’altre perquè són alhora iguals en quant a persones (“os dels meus ossos…”) i complementaris com masculí i femení. En el matrimoni, Déu els uneix de manera que, formant “una sola carn” (Gn 2,24), puguin transmetre la vida humana: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1,28). (Catecisme de l’Església Catòlica, punt 372).

Sembla que en aquest nou mil·lenni l’home modern, a gran escala i a petita escala, vol fer desaparèixer dos elements indispensables de la vida humana: la procreació i l’instint de supervivència. Com? Amb dos lemes molt coneguts: no tinguis fills, descobreix el teu gènere (pots haver-hi fins a vint-i-tres diferents) i, no a la violència, fins i tot no a la legítima defensa.

El món boig que ens governa sembla que ha abandonat fins el que diu la ciència i la biologia (la naturalesa s’equivoca i cal assignar-te un altre sexe), i ja només ens governa el gust, la sensació o l’opinió. Senyor dóna’ns de la teva aigua viva, Patriarca Sant Josep prega per nosaltres.

L’amor als enemics

amarEnemigos

Jesucrist ens ha ensenyat que l’amor al proïsme s’ha d’estendre també als enemics; per estimar-los, he de saber qui són. Provaré d’enumerar algunes categories.

1) El diferent. No té els meus gustos ni les meves idees, no comparteix el meu punt de vista ni els meus esquemes. Amb ell no sembla possible ni un petit enteniment. No ens podem suportar –sense que hi hagi cap mala voluntat–. Entre nosaltres hi ha incompatibilitat de caràcters, de mentalitat i de temperament. La nostra proximitat és font d’incomprensions i sofriments continuats.

2) L’adversari. Sempre està en contra meva i té una postura hostil de desafiament. En qualsevol discussió sempre em rebat. Em critica tossudament tot el que faig i tot el que proposo. La seva tasca és contradir les meves idees i iniciatives. No em perdona res, no em deixa passar ni una, és un mur d’hostilitat.

3) El pesat. Té el poder d’irritar-me fins a l’exasperació. Es diverteix fent-me perdre el temps, es fica pel mig en els moments més inoportuns i pels motius més banals. Pedant, insuportable, xafarder, curiós, indiscret. M’obliga a sentir tabarres interminables i confuses. M’envesteix amb una torrentera de xerrameca per explicar-me una bestiesa que em sé de memòria. M’explica les seves minúscules penes que dramatitza fins a fer-les tragèdies de proporcions còsmiques. No té cap mena de respecte pel meu temps, les meves obligacions i el meu cansament. És més, troba gust en tenir-me presoner en la seva teranyina de ximpleries.

4) L’astut. És deslleial, especialista en bromes pesades, de doble joc per vocació. M’arrenca una confidència per anar-la a vendre immediatament a qui en té interès. Per davant, em fa cara d’afable, benèvol, cordial i somrient, però després per darrera em clava una punyalada. Em diu una cosa, pensa una altra i fa una tercera. A davant em lloa exageradament; però després, quan no hi sóc, em destrueix amb una crítica despietada. És el clàssic individu de qui hom no es pot fiar. Llença la pedra i amaga la mà.

5) El perseguidor. Em fa mal intencionadament, amb la calúmnia, lamaledicència, la insinuació molesta i la gelosiadesenfrenada. Gaudeixhumiliant-me i no em deixa tranquilamb la seva malignitat.

Després d’haver-los catalogat, ¿com m’hi he de comportar? La primera cosa que cal és reconèixer-los lúcidament i honrada. Només si marco el camp enemic, assenyalaré també el camp de la meva estimació. L’amor cristià s’ha d’internar també fins al territori enemic, no pot pas quedar-se aturat en el “pròxim”. A més, cal no acceptar aquesta situació d’enemistat com a definitiva i immutable, sinó que cal comprometre’s a remoure-la, i encarar-la cap a una altra direcció. Per això estic disposat a qualsevol sacrifici per part meva per girar-la i transformar-la en una situació d’amor i d’amistat. I si en alguna circumstància em sento atrapat per un sentiment de desànim, perquè l’empresa em sembla desesperada, llavors miro la creu i m’adono que a través de la creu del Crist ha entrat al món una possibilitat infinita de reconciliació. També el meu enemic és un d’aquells pels quals el Crist ha donat la seva vida. Vora la creu, l’enemic és un germà de sang, la sang del Crist.