Logo

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.