Logo

Ha començat allò nou

bautismodejesus

Ens trobem ja a les portes de Jerusalem en el nostre particular camí quaresmal. Precisament avui celebrem el IV diumenge de Quaresma, el conegut com dominica laetare perquè comença amb les paraules:

Alegra’t Jerusalem, i tots vosaltres els qui l’estimeu, reunir-vos.” (Is 66, 10).

L’Església, pelegrina en el desert, ens convida a l’alegria, ens vol recordar que ja s’apropa Crist, l’espòs, a la ciutat elevada on ens trobem. Ell obrirà les portes de la fortalesa i amb la seva força ens donarà la seva pròpia vida en el Cenacle i en el Calvari, lluitant contra la nostra indiferència i contra el dimoni. Així que hem de revisar el nostre amor per Jerusalem, és a dir, el nostre amor pel Cor del Crist. I aquesta comparació tan abrupta? Doncs és perquè Crist ens va portar, per l’impuls de l’Esperit, al profund del desert, a aquest lloc elevat que ens aparta de tot la resta i que amb la seva calor extrema ens mostra el que hi ha en el nostre cor, és a dir, ens porta al recòndit del seu temple, el seu pit. Aquest lloc, d’alguna manera, és Jerusalem, i és el lloc en el qual estem a prop del Cor del Crist, descalços i atents. I estem només per a dues coses importants: per tancar-nos a la ciutat santa i així mirar-nos a nosaltres mateixos, per així posseir el nostre cor encara que sigui només una hora a la setmana, deixant enrere tot i desarmant-nos davant del Senyor. I estem també a la ciutat santa per esperar al Messies, per preparar-li un lloc en la nostra vida i així rebre el regal del Cenacle i del Calvari que Ell ens porta.

Si algú està en Crist és una criatura nova. Allò antic ha passat, ha començat allò nou. (2 Co 5, 17).

Aquesta frase de sant Pau descriu de forma molt senzilla l’essència de la vida cristiana. Hi ha hagut una revolució, ha caigut estrepitosament allò caduc i enganyós, i ha clarejat allò fort, permanent, allò etern. Com si d’un judici es tractés, el Maligne, tartamut i sense recursos es va amb la cua entre les cames: ha arribat allò nou per quedar-se, som del Crist. Amb el fill pròdig de la paràbola nosaltres també volem desemmascarar el nucli de la vida cristiana, la seva novetat bella, i viure com a membres del Crist. El fill petit de la paràbola es porta al seu exili la part de la seva herència, això és, les seves capacitats, intel·ligència i enginy. Ho podrà gastar lliurement sense haver de donar comptes a ningú. Però en lloc de fer-se ric cau en la pobresa més vil i indigna: l’esclavitud. Quan una mare, pressionada per l’ambient, cobreix amb un estúpid vel la immoralitat del seu fill tancant els llavis, cau en aquesta pobresa extrema que derroca tot el que li queda d’humanitat: l’esclavitud. No som esclaus, som fills, encara que pecadors, i per tant sempre hi ha esperança, sempre hi ha un fil, que per fi que sigui ens unirà al nostre Pare. Hem de “recapacitar” (Lc 15, 15) per recórrer el camí cap a casa. Avui són molts els qui estranyen una llar, nosaltres també. Si fem el possible per posseir el nostre cor només una hora podrem veure que l’aliment el trobarem a la llar, que tot és nostre, i serem lliures de l’engany que no ens dóna la falsa pau que promet.