Logo

Havent rebut els Sants Sagraments i la benedicció apostòlica

Aquesta és una expressió que fa uns quants anys acompanyava sovint els recordatoris de les defuncions, i que alguna vegada hi torna aparèixer en l’actualitat. No hi tinc res en contra i em sembla molt bé que hi aparegui de nou, sempre i quan sigui cert això que diu. El que passa és que, dissortadament són molt poques les persones que moren havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica; i aquest fet és un motiu de gran tristesa per a un pastor de la comunitat cristiana i ho ha de ser també per a qualsevol fidel de Jesucrist.

Hom se n’adona que la majoria dels cristians només ho són de nom, perquè un dia els van batejar, i després han continuat fent-se un cristianisme selectiu, a la seva mida, que té poc a veure amb el reconeixement i l’adoració del Déu vertader i, en canvi va a la recerca de la idolatria del propi jo. Davant d’algunes festes de bateigs, primeres comunions o casaments, ¿Déu no podria dir: «Aquest poble se m’acosta de paraula, m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. La veneració que em tenen és tan sols un precepte humà, una rutina apresa» (Is 29,13)? Aquestes paraules del profeta, ¿no ens haurien de fer-nos plantejar el sentit de la nostra vida cristiana? I a més del sentit de la vida, també ens haurien de plantejar el sentit de la mort, perquè en aquest món només estem de pas, i de vegades vivim com si no ens haguéssim de morir mai. ¡Ah! ¿Pensem prou que un dia ens haurem de presentar davant Déu, que jutjarà la nostra vida?

La malaltia ens mostra la caducitat de la vida, però alhora, juntament amb el sofriment i la incertesa que comporta, també ens obre les portes de l’esperança gràcies a l’exemple de Jesucrist, que s’atansava als malalts, es compadia d’ells i els curava. Jesucrist curava els malalts en un doble sentit: a uns els guaria de la seva malaltia i a d’altres els donava confort espiritual; ara bé, en tots dos casos, els malalts rebien el perdó de llurs pecats. La misericòrdia de Jesucrist envers els malalts es manifesta avui en el sagrament de la unció i en la comunió portada a les persones que pateixen al llit del dolor. La unció no és pas un fet sinistre, ni la corroboració d’una sentència de mort davant d’un fet irreversible, sinó el sagrament que conforta els malalts i que, en alguns casos, determinats per Déu els retorna fins i tot la salut. Per això, la unció no és un sagrament per donar-lo in extremis als moribunds, sinó un sagrament per als malalts, encara que de la malaltia no se’n derivi perill de mort.

És trist veure com hi ha persones que es consideren cristianes, però no criden el sacerdot perquè visiti els seus familiars malalts, privant-los així d’un gran ajut espiritual; o avisen, quan el malalt ja està inconscient, o potser acaba de morir. «No volem que s’espanti», acostumen a dir, ¡Déu meu, quina visió tan trista del sagrament de la unció, del ministeri sacerdotal i de la cura dels malalts! ¿Tindrien el mateix temor si l’haguessin de convèncer perquè ha de signar el testament? Aprofitem i valorem, doncs, tots els mitjans que Déu ens dóna per cultivar la nostra relació amb Ell; no visquem en l’oblit de tot i en la despreocupació, ni al llarg de la vida, ni en la malaltia, ni a l’hora de la mort, perquè en totes les etapes necessitem l’aliment espiritual que ens enforteix i fa més estreta la nostra relació amb el Senyor.