Logo

Escrits de Humilitat

Avui arriba el nostre Rei

Domingo_de_RamosIcons_Portable_10042014185554

El van portar a Jesús, van cobrir l’ase amb les seves capes i Jesús es va muntar. Molts tendien les seves pròpies capes pel camí, i uns altres tendien branques que havien tallat en el camp. I els qui anaven davant i els qui anaven darrere cridaven: –Hosanna! Beneït el que ve en el nom del Senyor! Beneït el regne que ve, el regne del nostre pare David! Hosanna a les altures! Va entrar Jesús a Jerusalem i es va dirigir al temple. (Mc 11, 7—10).

Aquestes paraules de l’Evangeli de sant Marc emmarquen la celebració del diumenge de Rams, el dia en el qual comença la passió del Senyor Jesús. Ens podem fixar en alguns dels elements que Jesús escull, i en els quals usen les persones que surten a rebre’l en entrar a la ciutat santa de Jerusalem. Jesús escull un ruc per fer la seva entrada solemne a Jerusalem, i la gent que li rep agafa branques d’olivera i palmells per aclamar-lo i reconèixer-lo com el fill de David, el qui porta la pau veritable de la qual és símbol l’olivera. Aquests elements presents en el relat de l’entrada de Jesús a Jerusalem tenen un significat profund i ens donen així pistes per entendre els gestos de Jesús i el seu veritable misteri que passa ocult a moltes mirades.

Jesús entra a la ciutat santa muntat en un ase, és a dir, en l’animal de la gent senzilla i comuna del camp, i a més un ase que no li pertany, sinó que demana prestat per a aquesta ocasió. No arriba en una sumptuosa carrossa reial, ni a cavall, com els grans del món, sinó en un ase prestat. Sant Joan ens relata que, en un primer moment, els deixebles no ho van entendre. Només després de la Pasqua van caure en el compte que Jesús, en actuar així, complia els anuncis dels profetes, que la seva actuació derivava de la paraula de Déu i la realitzava. “No temes, filla de *Sión; mira que ve el teu Rei muntat en un pollí de ase” (Jn 12, 15; cf. Za 9, 9). (Benet XVI, 2006).

Jesús se’ns presenta així com el Messies, com el qui ve en nom del Senyor a portar la pau i a instaurar el regnat de Déu. Les branques d’olivera són signe de pau, la pau de Crist que el món no coneix i que està profundament arrelada en els pobres, els veritables pobres d’esperit dels quals parlen les benaurances. Aquesta relació entre la sempre anhelada pau i els pobres d’esperit s’explica perquè l’autentica pau la viuen i experimenten els qui saben que la seva única riquesa és Déu, i poden imitar així al Servent de Yahvé, Jesús, fent-se mansos i humils de cor. Els palmells simbolitzen el martiri, no només el de Jesús a la creu, sinó el de tots nosaltres que volem testimoniar enarborant els nostres palmells, doncs la nostra vida cristiana està marcada pel testimoniatge, sinó mostrem l’amor i la creu de Crist en les nostres vides no estem vivint com el Mestre, que ens va estimar fins a l’extrem i va voler carregar amb la creu per nosaltres, humiliant-se fins a fer-se servent.

En aquests dies sants en els quals entrem (nosaltres també ens introduïm en una ciutat, com en una sala nova per a nosaltres: Jerusalem), demanem-li a Crist que sapiguem escoltar el seu Evangeli, que el llegim cada dia (ell ensenya al Temple) i que sapiguem ajudar i servir als altres en alguna cosa concreta (Jesús neteja els peus dels seus).

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.