Logo

Escrits de Humilitat

Ganduls o sobris?

talentos

Però vosaltres, germans, no viviu en tenebres, perquè aquest dia no us sorprengui com un lladre, perquè tots sou fills de la llum i fills del dia; no ho sou de la nit ni de les tenebres, Així, doncs, no dormim com els altres, sinó estiguem vigilants i sobris. (1 Ts 5, 6).

Tots, per la fe, hem rebut una llum, una resplendor, que de vegades no té perquè ser gran, però que ens ha fet entreveure quelcom més gran, l’origen d’aquesta llum (Déu) que penetra en la nostra intel·ligència i l’aclareix amb facilitat o la deixa, de vegades, en una paràlisi escèptica que no entenem, però que no ens impedeix creure i saber que aquesta llum és com un gran migdia permanent encara que nosaltres ens hàgim agotnat sota un pont per uns instants i no vegem el sol que és Crist. Així que, com diu Sant Pau, en la claredat del dia o en els núvols dels dubtes, vivim vigilants i sobris, preparats, alegres i contents.

Ets un empleat negligent i gandul. Sabies que sego on no sembro i recullo on no escampo? Doncs havies d’haver posat els meus diners al banc, perquè, en tornar jo, pogués recollir el meu amb els interessos. (Mt 25, 26-27).

Tot això és possible perquè Déu ens ha donat uns talents un conjunt de qualitats i dons que necessitem posar a treballar si no volem lamentar-nos durant tota l’eternitat. Perquè hi ha dos tipus d’homes, i avui dins de l’Església es pot constatar, els qui es lamenten permanentment i van a esclat del món, o els que es lamenten d’ells mateixos però són capaços d’aixecar-se i dir “o caixa o faixa”, és a dir, o la caixa del sepulcre o la faixa militar per seguir guerrejant; en primer lloc contra els nostres pecats, i en segon (i només en segon lloc) contra la indiferència del món i l’apostasia silenciosa.

Crec que aquesta expressió catalana (o caixa o faixa) podria resumir també avui l’evangeli dels talents i l’epístola de Sant Pau: com diu l’Apòstol som fills de la llum, i els rajos de Crist que arriben fins a nosaltres ens mostren les disjuntives de les nostres pròpies persones, ens mostren els talents i les misèries. Però l’evangeli ens recorda que El qui ens dóna dons i ens ordena posar-los a treballar (també de forma desordenada i amuntegada, ja separaran el blat dels cards) és El qui ens garanteix que és possible, que el que Ell vol es fa realitat en nosaltres per la fe en Crist.

Acabo amb aquestes paraules del pare jesuïta argentí Leonardo Castellani:

Y ¿qué ha de crear un pobrecito de amenos de un dólar, un minero de Bolivia, un mensú de Misiones o un zafrero de Salta? No se engañen: esos tienen más creatividad espiritual a lo mejor que un muchachito porteño [de Buenos Aires] que estudia (naturalmente) abogacía para llegar naturalmente a “gobernante”; y pilla una neurosis porque no era ese su lugar, y más le valiera haber sembrado papas. Todos pueden crear algo si el mundo moderno los deja; lo malo es que no nos deja; y entonces creamos, al menos, resistencia al mundo moderno. Los que entierran su “talento” en una bolsa o en un hoyo en la tierra, no son los que resisten, sino los que siguen la correntada. Estoy por contar aquí ejemplos de gente chiquitísima, sencillas sirvientas, peones rudos, que han hecho de repente en el mundo un hecho escondido, pequeño, singular, y admirable, como una joya en el fondo del río o una flor donde no se ve; pero ustedes deben saber más aun que yo de eso. Son cosas finas, que sólo Dios puede haber inspirado; y son más para contemplar que para describir; pues no las entendemos del todo.

Una sigilosa entrada

Aquest diumenge coincideix amb la festa de la presentació del Senyor al Temple , ja que es compleixen quaranta dies del naixement del Salvador a Betlem . Les lectures d’aquesta festa il · lustren molt bé el sentit profund d’aquest esdeveniment salvífic , la presentació , per part de Josep i de Maria, l’infant Jesús al Temple de Jerusalem , davant la presència de Déu .

De sobte entrarà al santuari el Senyor que vosaltres busqueu , el missatger de l’aliança que vosaltres desitgeu. ( Mal 3, 1 ) .

Jesús entra al santuari , Déu mateix entra al temple de pedra construït per mans humanes , el Salvador de tots els homes a qui molts buscaven i alguns esperaven , el missatger de l’aliança , entra de puntetes en el Temple , a la gran ciutat de Jerusalem . I és que coneixent una mica a Déu , i la seva manera d’actuar , veiem en aquest simple fet de la presentació del nen Jesús al Temple aquest gran esdeveniment que celebra i anuncia ja la victòria de Crist , el seu triomf sobre la mort i el pecat . És com quan sant Francesc Xavier es va embarcar a Lisboa cap a l’Índia , al segle XVI , per incendiar tot Àsia del foc de Jesús . L’esperava un viatge de més d’un any de durada , en el qual va veure com companys seus , religiosos o no , anaven morint a bord, o en els ports on es proveïen del necessari. La Providència va protegir en el seu viatge , però pocs reparaven en què aquell prim home fora a fer alguna cosa rellevant en unes terres inhòspites i llunyanes . Jesús entra a Jerusalem amb tan sols quaranta dies de vida terrenal per realitzar la nova aliança , la que tots desitjàvem però no crèiem possible . Passa desapercebut , però alhora cavalca victoriós cap al cel .

Per això havia de semblar-se en tot als seus germans , per ser gran sacerdot compassiu i fidel en el que a Déu es refereix , i expiar així els pecats de poble. ( Hb. 2, 17 ) .

Jesús se sotmet a la llei de Moisès complint amb el precepte dels primogènits i de nou es lliura i es consagra al seu Pare Déu , i ho fa des dels braços de Maria. Es torna a repetir l’episodi de l’Anunciació en què Jesús es lliura a la humanitat fent-se home en el si de Maria i ella respon : Sóc l’esclava del Senyor , que es compleixin en mi les teves paraules . Jesús assumeix tota la nostra humanitat i acull i viu tota la llei , per ser així sacerdot, per perdonar així tots els nostres pecats , per aixecar des de la nostra pobresa i misèria . És com quan sant Toribio de Mogrovejo , segon bisbe de Lima , al segle XVI , va manar imprimir el catecisme en les llengües quítxua i aimara , llengües ameríndies , i que van constituir els primers escrits publicats a tot Amèrica .

Ara , Senyor , segons la teva promesa , deixa que el teu servent se’n vagi en pau . Els meus ulls han vist el Salvador , que preparaves per presentar -lo a tots els pobles. ( Lc. 2, 29-30 ) .

Els nostres ulls han vist el Salvador , han contemplat el Senyor , viu , present , fràgil però palpable . Només trobem aquesta pau quan durant el dia ens hem adonat que hem vist el Salvador , que hem vist Jesús , en la seva Paraula , en els germans , en mi . Però si no el veiem , si no reparem en la seva companyia , no quedem en pau , seguim inquiets i de vegades nerviosos , preocupats en ocasions pels nostres respectes humans . Necessitem trobar-nos amb Crist cada dia , i ens consola el fet que Ell ha arribat fins a nosaltres , ha caminat entre nosaltres perquè el vegem.