Logo

Incoherències en la celebració dels sagraments

bautismo_jesus_perugino-21920

És sabut que els sagraments de l’Església, instituïts per Jesucrist, són actes, signes i celebracions de fe que ens comuniquen la gràcia divina. Doncs bé, els humans, cristians inclosos, tenim la trista facultat de banalitzar i convertir el més sagrat en actes socials en què posem l’accent en el superficial i mundà en comptes de veure la presència de Déu i la seva relació amb la nostra vida.

Molt sovint vivim en la incoherència entre el que diem creure i el que celebrem. No podem amagar l’actitud i la postura incoherents que veiem en les celebracions de batejos i primeres comunions. No obstant això, per no allargar, reflexionarem sobre el Baptisme. Baptisme és el més important i necessari de tots els sagraments i, però, és el que se celebra amb menys preparació i garanties, tant per part dels ministres de l’Església com per part de pares i padrins. Que lluny estan els primers segles, quan els candidats a ser cristians havien de passar per un catecumenat de dos o tres anys! Era una època en què el Baptisme era signe de conversió personal a l’Evangeli i l’inici d’un discipulat conscient en seguir Jesucrist en el si de l’Església. Potser no tocaria ara ser massa rigoristes en la petició i admissió d’aquest sagrament, però sí convindria tenir una consciència clara i col·lectiva que, segons la serietat amb què se celebrin i administrin els batejos dels nens ens juguem el futur de l’Església , de la família i de la societat.

És molt important la primera trobada dels pares amb els pastors de la parròquia. Als pares els correspon la responsabilitat de batejar als seus fills, i com a conseqüència d’això, està l’acceptació d’aquesta responsabilitat i de educar-los en la fe cristiana. I el pastor de la parròquia li correspon acceptar la petició dels pares, orientant seguint les disposicions de l’Església. L’acollida ha de ser cordial i ha de mostrar un gran interès per la família del nadó. Les situacions conflictives (mares solteres, pares no casats, pares separats, divorciats, ateus pràctics i sense un mínim de fe, etc.) no es poden despatxar de qualsevol manera. Seria molt demanar que vinguessin tots dos pares a formular aquesta petició tan important per a tots?

Podem dir alguna cosa semblant sobre les exigències canòniques -Hauríem de repassar els cànons que fan referència al Baptisme- dels que demanen ser padrins, de la preparació convenient de pares i padrins, de tot el que comporta la celebració d’aquest sagrament, que incorpora al nen o nena a la comunitat eclesial. A vegades pequem tots de tenir la màniga massa ampla. També hi ha notòries incoherències en aquells pares que, considerant-cristians, difereixen el baptisme dels seus fills fins que siguin ells -ja grans- que demanin lliurement ser batejats. Per què no actuen així en tots els àmbits de la vida dels seus fills menors com el vestit, el menjar, l’educació, etc., esperant que ells decideixin? I, què dir d’aquells pares que que demanen el Baptisme per als seus fills mentre ells viuen una situació irregular sense haver-se casat? O la d’aquells padrins que demanen ser-ho però viuen al marge de la comunitat cristiana o en oposició a ella? No podem negar a ningú l’amor de Déu, però sí hem de mostrar la necessitat de seguir el que ens diu Jesús: “Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. Alhora també hem de confiar en l’acció de l’Esperit Sant, ja que, si ho deixem actuar en els sagraments que celebrem, pot transformar la vida de les persones. Potser, en la tasca pastoral en comptes de dir “No” és millor dir “Sí, però …”