Logo

Jesús és el Senyor

pentecostes

Veniu, dolç hoste de l’ànima, descans del nostre esforç, treva en el dur treball, brisa en les hores de foc, goig que eixuga les llàgrimes i reconforta en els duels. Entra fins al fons de l’ànima, divina llum, i enriqueix-nos. Mira el buit de l’home, si tu li faltes per dins; mira el poder del pecat, quan no envies el teu alè. Rega la terra en sequera, sana el cor malalt, renta les taques, infon calor de vida en el gel, doma l’esperit indòmit, guia al que torça la sendera. (De la seqüència de Pentecosta).

Avui celebrem la festa de Pentecosta, i l’Església sencera, estimulada per la promesa de Jesús, es dirigeix a l’Esperit Sant i li demana que descendeixi, que actuï en els cors, en l’Església i en el món sencer. Tots nosaltres també hem de resar aquesta bella oració i repetir amb esperança: veniu. L’Esperit Sant ve, doncs així ho assegura Crist i així ho vol el Pare que també ho envia. No podem dubtar de l’eficàcia de l’oració de Jesús assegut a la dreta del Pare, ni tampoc dubtem de les oracions de Maria al costat de l’Església santa. Ara bé, tenint en compte tot això hem de fer-nos algunes preguntes amb franquesa i humilitat: Volem de debò rebre l’Esperit Sant? Som conscients que Ell canviarà les nostres vides? Sabem que si no habita en nosaltres l’Esperit habitarà l’esperit d’aquest món que passa?

Ningú pot dir: «Jesús és Senyor», si no és sota l’acció de l’Esperit Sant. (1 Co 12, 3).

Aquestes paraules de sant Pau ens recorden que la fe no és només una opció personal, ni una sèrie d’idees que escollim per conveniència; es tracta d’una capacitat que només tenen els que actuen sota la influència de l’Esperit Sant. Si Ell no bufa en nosaltres, no podrem afirmar de debò que Jesús és el Senyor. Hi ha en internet un testimoniatge d’uns joves espanyols que han visitat Síria i l’Iraq, i que ho han titulat els Guardians de la Fe. Un d’ells afirma tenir una possible explicació a la poca atenció mediàtica que reben els cristians d’orient perseguits. Sentim parlar de refugiats, de víctimes, de desplaçats, però poques vegades de cristians perseguits únicament per la seva fe. La hipòtesi que un dels joves sosté com més raonable per explicar tot això, és la següent: com a occident veiem impossible que algú estigui disposat a perdre les seves possessions, la seva família i fins la seva vida per Crist, és quelcom que no és considerat notícia, no se li dóna la possibilitat a aquest fet de donar-se realment en la vida de molts cristians. L’esperit del món pensa que la nostra fe és alguna cosa accessòria, quelcom del que podem prescindir, alguna cosa en definitiva que hem escollit d’un catàleg d’opcions de vida. No, avui veiem amb claredat que el protagonista és Un altre, l’Esperit Sant, i només Ell ens permetrà dir davant el món: Jesús és el Senyor. L’Esperit Sant ens ho recordarà tot (com ens assegura Jesús), així que podem avui estar segurs que caminem amb Crist (tots els dies fins a la fi del món) i que anem al Pare.