Logo

La bona llavor són els ciutadans del Regne

Grano de mostaza

A la primera lectura, del llibre de la saviesa, trobem una breu explicació de qui és Déu, de com és Ell. Déu mateix ens ho ha revelat de diferents maneres, sobretot, a través del seu Fill Jesucrist, i per això podem intuir i saber alguna cosa sobre Déu. Ell és totpoderós, és un jutge just, ho sabem, però la primera lectura també ens recorda que és el Déu del perdó, i és també capaç de la repressió a qui la necessiti. Anem així coneixent a Déu, ens familiaritzem amb ell, i com a criatures creades per ell, podem escoltar la seva veu i veure les seves obres i meravelles. La seva principal meravella ha estat el seu mateix Fill, Jesús, lliurat per nosaltres.

Jesús, en l’evangeli ens explica els misteris del Regne en paràboles i ens ensenya així la saviesa de Déu, la ciència divina. En part ens oculta aquests misteris, però en part, també, ens desvetlla la seva saviesa si sabem escoltar:

El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món; la bona llavor són els ciutadans del regne; la zitzània són els partidaris del maligne; l’enemic que la sembra és el diable; la collita és la fi del temps, i els segadors els àngels. (Mt 13, 37-39).

En aquestes paraules de Jesús podem apreciar una línia d’acció de Déu, com un protocol en l’acostament de Déu cap als homes. Per mandat del Pare, el seu Fill Jesucrist és el qui sembra la bona llavor, la seva Paraula, el seu Esperit, ell mateix s’implanta en els cors dels homes que serien tot el camp: el món. Però existeix també el maligne que sembra zitzània (paraula que s’ha convertit en sinònim de divisió) i també té uns partidaris, confrontats als ciutadans del Regne. I finalment hi haurà una collita, una recol·lecció en la qual la llum potent i bella de Déu permetrà veure qui és veritablement qui. Els que hagin viscut com a ciutadans del Regne “brillaran com el sol en el regne del seu Pare” (Mt 13, 43). Amb aquesta descripció tot sembla senzill, i és que la veritat és simple i és senzilla, perquè és una, en canvi, l’error és múltiple, i per això és complicat. Aquest és el missatge de Jesús.

Explica una anècdota veritable, que no fa moltes dècades, a l’Amèrica hispana un bisbe va rebre una visita important: es tractava del cap d’una de les tribus índies que es trobava dins de la seva demarcació eclesiàstica. Aquest home li va donar les gràcies al seu bisbe per tots els beneficis i ajudes que el seu poble havia rebut d’ell i dels missioners catòlics que treballaven en aquelles terres, però li venia a comunicar que tot el seu poble abraçaria la fe protestant i deixaria l’Església catòlica. El motiu, molt senzill: el cap indi li va dir al bisbe que havien estat ajudats amb molts mitjans materials per l’Església però que acceptaven la fe protestant perquè necessitaven una religió. Aquesta història s’ha d’entendre en el context dels anys setanta o vuitanta, època en la qual vam ser (i encara ho som) testimonis d’un eclipsament de la fe i d’un auge de la necessitat de l’educació i del pa per sobre de tota la resta per salvar l’home. Ja sabem la història: només pa, o també tota paraula que surt de la boca de Déu.

El nostre món necessita una religió, Rubí necessita abans de res religió, i més religió, és a dir, necessita de la llavor del Regne, necessita profundament del Fill de l’Home que fa ciutadans del Regne dels Cels ja aquí a la terra. Escoltant aquest anunci ens convertim en aquesta terra que és portadora de la bona llavor, i que davant els altres dóna fruits de bones obres, dóna testimoniatge al món que abans que tot hi és Déu. Si no, ens fem grans desconeixedors de Déu, ens anem convertint, sense saber-ho, en partidaris del Maligne, i la zitzània ens esclavitza obligant-nos a separar-nos uns d’uns altres, a sembrar discòrdia i enemistat entre nosaltres perquè només ens quedem amb l’humà i terreny. L’home d’avui està cansat de l’home d’avui, està esgotat de suportar-se a si mateix, però al mateix temps, nosaltres els cristians ens trobem davant una cruïlla: no sabem ser testimonis clars, davant el món modern, de Crist, no fem present a Déu en les nostres vides com el nostre tot. Només una dada concreta: ara els teòlegs i catòlics de certa talla (segons el món), es barallen per la comunió dels divorciats tornats a casar, però pocs són els que clamen contra la destrucció del matrimoni. Molt poques parelles de les quals vénen a batejar als seus fills a la nostra parròquia de sant Pere estan casades per l’Església, i no se si algú els hi diu alguna cosa. Què serà de la dignitat humana en el futur quan la majoria hagin estat concebuts fora d’un matrimoni estable que es recolza també en Déu? Però trobem consol i esperança en l’evangeli:

El regne dels cels s’assembla a un gra de mostassa que un sembra en la seva horta; encara que és la més petita de les llavors, quan creix és més alta que les hortalisses.  (Mt 13, 31-33).