Logo

L’amor de Déu

Déu ens ha creat per amor, ens ha donat la vida, ha elegit un poble per fer-se present entre els homes i s’ha fet home en Jesucrist per salvar-nos; Déu ens estima plenament. Però l’ésser humà rebutja orgullosament l’amor diví mentre busca autocrear-se, autodonar-se la vida, autoescollir-se davant dels altres per la seva pròpia ambició, autosalvar-se amb la ciència i la tècnica, amb la parapsicologia i la religió còsmica. Sembla que l’home entengui al revés les coses de Déu: Déu vol ensenyar l’home a lletrejar en la seva vida l’amor, i l’home sembla que només sigui capaç de pronunciar l’egoisme, l’odi o, almenys, la indiferència a tot allò que no sigui el seu propi jo. Sembla com si Jesús, en comptes de ser la forma suprema de l’amor diví, fos la causa de la torbació de l’home. ¿Què és el que passa en el cor de molts que no descobreixen en Jesucrist l’amor diví tan sublim? Doncs que qui no actua com cal detesta la llum i no se n’apropa per no veure’s acusat per les seves obres.

Jesucrist ens ensenya que estimar és donar-se, lliurar-se, buscar el bé de la persona estimada. Aquest amor no és freqüent ni resulta fàcil. És més freqüent tancar-se en la pròpia closca fent-se un mateix subjecte i objecte del seu amor. És més freqüent aprofitar-se de l’altre per a satisfacció del propi jo. És més fàcil voler-nos bé a nosaltres mateixos oblidant-nos de fer el bé i d’estimar el proïsme. És més fàcil no donar-se, no fer res pels altres, no ajudar a qui passa necessitat, no col·laborar en les diverses activitats de la comunitat, no buscar formes concretes d’estimar Déu, els nostres éssers estimats, els nostres germans i els homes independentment de la seva religió, raça, cultura o condició. Malgrat tot, en la major part dels casos, el que és més freqüent i fàcil no sempre és el millor. Hem de convertir-nos a l’Amor: aquest amor que actua en nosaltres perquè Déu ens el regala i nosaltres l’acollim amb goig.

Constatem sovint la tensió que hi ha entre l’amor de Déu i el món en què vivim. En la situació actual, hem de creure que Déu no vol que el món estigui tan mancat de gràcia. Diu el profeta Isaïas:

La mà del Senyor no és pas tan dèbil que no pugui salvar, ni tan dura la seva oïda que no pugui sentir-hi. Són les vostres culpes que han obert un esvoranc entre vosaltres i el vostre Déu. (Is 59,1-2).

Mitjançant l’oració, el perdó, la comprensió, l’acollida, el consol i l’ajuda, podrem ser testimonis de l’amor diví en un món que viu a les fosques i necessita constantment ser il·luminat. Un món en gràcia es construeix cada dia amb l’ajut de Déu, no és una herència de temps passats davant la qual ens puguem creuar de braços.