Sembla dur i greu aquest precepte del Senyor de negar-se a si mateix per seguir-lo. Però no és ni dur ni greu el que mana aquell que ajuda a realitzar el que ordena. és veritat, en efecte, la qual cosa es diu en el salm: Segons els teus mandats, jo m’he mantingut en la senda pe-nosa. Com també és cert el que ell mateix afirma: El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera. L’amor fa suau el que hi ha de dur en el precepte.

Tots sabem de què és capaç l’amor. L’amor és no poques vegades fins a rèprobe i lasciu. Quantes coses dures no van haver de tolerar els homes, quantes coses indignes i intolerables no van haver de suportar per aconseguir l’objecte del seu amor! Doncs bé, sent en la seva majoria els homes com són els seus amors, no cal preocupar-se tant de com es viu quant de saber triar el que és digne de ser estimat, per què t’admires que qui estima a Crist i vol seguir a Crist, estimant es negui a si mateix? Doncs si és veritat que l’home es perd estimant-se, no hi ha dubte que es troba negant-se. Qui no ha de voler seguir el Crist, en qui resideix la felicitat summa, la summa pau, l’eterna seguretat? Bo és seguir el Crist, però convé considerar el camí. Perquè quan el Senyor Jesús va pronunciar aquestes paraules, encara no havia ressuscitat d’entre els morts. Encara no havia patit, li esperava la creu, el deshonor, els ultratges, la flagel·lació, les espines, les ferides, els insults, els oprobis, la mort. Un camí gairebé desesperat; t’acovardeix; no vols seguir-ho.

Segueix-lo! Estarrufat és el camí que l’home s’ha construït, però Crist l’ha aplanat recorrent-ho fatigosament de tornada. (Sant Agustí).

L’evangeli d’aquest diumenge ens interpel·la granment a buscar quins són els nostres veritables amors, quins són les nostres més poderoses passions. Crist ens estima amb bogeria, i passa per les nostres vides, pels creuaments dels camins buscant-nos, els cecs i coixos d’avui. Crist ens pregunta com al cec del camí què volem d’Ell, i nosaltres ens hem d’enfrontar a aquesta pregunta sense pors. L’amor venç a la por, i la por el que causa en la nostra vida és cansament i fastig, així que arriba un moment a la vida en el qual enyorem la llibertat que trobem en Déu que és la veritat i que és la que dissipa la por. Amb la gràcia és possible! Tenim desitjos d’aconseguir aquesta llibertat que pensem que coneixem, però que sempre ens sorprèn perquè és la llibertat en la veritat de Déu: ja res importa, som estimats pel Crist i la gràcia existeix i actua, en nosaltres i en tants germans. Demanem al Senyor la fe i l’amor, Crist ens va estimar primer i quedem així agraïts i aclaparats, perquè la pel·lícula de la nostra vida (de vegades amb escenes de terror) és assumida pel mateix Crist i és així redimida, refeta; es converteix en una vida plena de color que és la nostra, que val la pena ser viscuda, i que troba sempre un recolzament en els germans: mai estem sols.

Cap reflexió encara

Comparteix la teva reflexió