Logo

Escrits de Nadal

Ell serà la nostra pau

resizeimag

En aquest diumenge IV d’Advent sentim ja molt propera la gran festa del Nadal. La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens parla de la pau que porta el Messies, i ens mostra l’alegria de Maria i d’Isabel.

Llegim en el profeta Miquees que el mateix Messies serà la nostra pau, doncs Ell es farà fort segons la força i la glòria del Senyor Déu (cf. Mi 5, 3-4). El mateix Jesús és la nostra pau, només en Ell es compleixen els designis de pau de Déu, i els anhels més profunds de l’home (la pau de Crist en el regne de Crist, papa Pius XI). Així que veiem com la pau que Déu conquesta i ens regala no s’aconsegueix pel poder ni pels pactes, sinó que s’imposa en els cors per la força i la glòria del Senyor. És a dir, que només en la trobada humil amb Jesús en el pessebre (i en la creu) podrem fer-nos forts, créixer i canviar, caminar i conèixer Déu. Jesús ens està atraient a aquesta trobada mística i decisiva, doncs l’Advent suposa per a l’Església com els murmuris de Crist que ens constreny a l’oració i al goig de parlar amb l’estimat. Volem preservar en aquests dies el silenci interior que hem après en aquest temps, i aconseguir així l’anhelada abraçada amb el Salvador a l’humil portal. El misteri se’ns mostra, obert de bat a bat, però alhora les paraules de Déu es tornen mudes i el nen amb prou feines plora. Busquem la pau que se’ns promet des de Betlem, des del racó de la nostra existència, i així serem confortats i enfortits per la victòria des de la creu del Senyor.

Vessa, Senyor, la teva gràcia sobre nosaltres, que hem conegut per l’anunci de l’àngel l’encarnació del teu Fill, perquè arribem, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció. (Oració col·lecta d’aquest diumenge).

Hem conegut el misteri per Maria i per l’Àngel Gabriel, així que estem cridats a rebre de Jesús la misericòrdia i la pau que el món no pot aconseguir per la seva creu i resurrecció.

Llegim en l’evangeli:

Quan Isabel va sentir la salutació de Maria, va saltar la criatura en el seu ventre. Es va omplir Isabel de l’Esperit Sant i va dir a plens pulmons: Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre! Qui sóc jo perquè em visiti la mare del meu Senyor? Quan la teva salutació va arribar a les meves oïdes, la criatura va saltar d’alegria en el meu ventre. Joiosa tu que has cregut, perquè el que t’ha dit el Senyor es complirà. (Lc 1, 40-45).

L’alegria de Maria i d’Isabel sembla contagiosa, sembla espontània i veritable. Nosaltres ens disposem per rebre aquest do, el de l’alegria al poder trobar-nos no només amb el Messies, sinó amb aquella que ha cregut, que és joiosa tota ella. Maria proclama la grandesa del Senyor, i en el silenci de Betlem escoltem les paraules de Déu pels seus llavis. En ella habita la veritable alegria de qui s’ha descobert pobra, de qui ha sabut reconèixer amb humilitat les meravelles que Déu fa en els cors. Maria surt de la seva comoditat i va a trobar a la seva parent necessitada; en el servei als pobres troba ella com un nou temple, un lloc sant en el qual es veu mirada per Déu i això omple l’univers. Nosaltres volem humiliar-nos per exaltar a Déu i descobrir de nou la veritat revelada per Crist: hi ha més alegria en donar que en rebre.

L’humilitat veritable

Sagrada Familia

En iniciar el seu pontificat, –un dels més breus de la història–, allà en el llunyà 1978, el Papa Joan Pau I va escollir com a lema una sola paraula: “humilitas” (humilitat). Aquesta paraula prové del llatí “humus”, que significa “terra fèrtil”. La humilitat no és pas el que tot sovint entenem: las falsa docilitat borreguera, mirar d’imaginar que som els pitjors del món i procurar de fer veure als altres que la nostra falsa manera d’actuar indica que n’estem convençuts. La humilitat és la situació de la terra. La terra sempre hi és, sempre, sense que ningú no li presti atenció, mai no és recordada i sempre és trepitjada per tothom. Quelcom deixat de banda on llencem els residus, allò que no necessitem pas. La terra hi és, silenciosa i acceptant-t’ho tot i traient de manera miraculosa de tots els residus noves riqueses malgrat la corrupció, transformant la mateixa corrupció en potència de vida i en noves possibilitats de creació, oberta al sol i a la pluja, preparada per a rebre qualsevol llavor que sembrem i capaç de donar trenta, seixanta o cent vegades més per cada llavor. I per a realitzar-ho, posem al servei d’aquesta causa totes les qualitats que Déu ens ha donat, el nostre treball, els nostres esforços i els nostres estudis, res de tot això no és sobrer.

Això és quelcom fonamental: és en la feblesa on Déu manifesta el seu poder i aquesta és la situació en la qual l’absència de Déu es pot tornar presència de Déu. No podem capturar Déu. No és en el regne dels drets, sinó en el de la misericòrdia on podrem trobar Déu.

El nostre model principal d’humilitat és el mateix Jesucrist:

Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Filipencs 2,6-11).

Aquest ensenyament de l’apòstol ens dóna la clau per entendre i viure el Nadal: Déu ve a nosaltres, assumeix la nostra naturalesa i es fa home, el contemplem en la petitesa d’un infant que ha estat pastat del nostre fang; i en Ell, la nostra condició terrenal assolirà la realitat celeste. Déu s’ha fet home perquè l’home arribi a fer-se Déu.