El gran desconegut

espirituSantoAnunciacion

 Sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi i jo en vosaltres. El qui accepta els meus manaments i els guarda, aquest m’estima; i el qui m’estima serà estimat pel meu Pare, i jo també l’estimaré i em manifestaré a ell. (Jn 14, 21).

Amb aquestes paraules de Jesús, l’Església ens convida aquest diumenge a entrar en el nostre interior i així poder veure que, com si d’una cadena es tractés, estem units a Crist, i també al Pare, íntimament. Jesús mateix ens assegura que nosaltres estem en Ell i Ell en nosaltres, i poder escoltar aquestes paraules del Senyor ens omple d’alegria i ens fan pensar en aquesta profunda realitat. Com els anells d’una cadena que ja no es poden separar, així de fort és l’amor que ens manté dins del Crist i també a Ell dins nostre. Tot això només ho pot realitzar l’Esperit Sant en nosaltres, així que és fonamental comprendre les paraules de l’Evangeli d’aquest diumenge per entendre el nostre camí de fe que es va iniciar en la Vigília de Pasqua, en contemplar totes aquelles escenes tan gràfiques dels darrers moments de la vida de Jesús (l’Últim Sopar, la Passió i la Creu).

Perquè es realitzi aquesta sòlida aliança representada pels anells d’una cadena, Crist ha de marxar, ha de deixar aquest món i pujar al Pare. Per tant, només l’Esperit promès que ens omplirà podrà fer-nos comprensibles les paraules de l’Evangeli, i així reconeixerem aquesta realitat invisible que ens lliga amb el cel, com les dues aliances dels esposos. És a dir, precisament quan Crist s’allunya d’aquest món amb el seu cos ressuscitat i puja al Pare, la nostra meta, nosaltres, per l’Esperit Sant podrem tenir a Jesús en nosaltres, i estar nosaltres sempre en Ell, com el tresor més preuat que Ell guarda en el seu diví cor.

Així ho explica Sant Joan d’Àvila:

Així com Jesucrist predicava, així ara l’Esperit Sant predica; així com ensenyava, així l’Esperit Sant ensenya; així com Crist consolava, l’Esperit Sant consola i alegra. Què demanes? Què cerques? Què vols més? Que tinguis tu dins de tu un conseller, un administrador, un que et guiï, que t’aconselli, que t’esforci, que t’encamini, que t’acompanyi en tot i per tot! Finalment, si no perds la gràcia, caminarà tant al teu costat, que res puguis fer, ni dir, ni pensar que no passi per la seva mà i sant consell. Serà el teu amic fidel i veritable; mai et deixarà si tu no el deixes. Així com Crist, estant en aquesta vida mortal, obrava grans sanitats i misericòrdies en els cossos dels quals ho havien menester i ho cridaven, així aquest Mestre i Consolador obra aquestes obres espirituals en les ànimes on Ell mora (…). Com Crist caminava entre els homes fent aquestes tan santes obres, i així com aquestes obres no les pogués fer si no fos Déu, i les va fer en aquell home i les anomenem obres que va fer Déu i home, així aquestes altres que fa aquí l’Esperit Sant en el cor on mora, les anomenem obres de l’Esperit Sant amb l’home com menys principal. No es diu desgraciat i malaurat qui no té aquesta unió, qui no té tal hoste a casa seva?…Digueu-me, l’heu rebut? L’heu cridat? Li heu importunat que vingui?

Amor a la casa de Déu

Montserrat

Sense pretendre-ho i sense haver-hi pensat massa quan era al Seminari, les obres han tingut un pes molt fort en la meva vida i ministeri sacerdotal: al començament vaig haver de reparar la teulada, canviar la instal·lació elèctrica, pintar l’església, reforçar el campanar i posar campanes noves a la parròquia de Sant Joan Baptista de La Torre de Claramunt. L’obra de més gran envergadura la vaig haver de fer a la parròquia de Sant Quirze i Santa Julita de Sant Quirze del Vallès amb la construcció d’un nou temple amb més capacitat, al costat de l’antic, i dels locals parroquials, una obra que em va ocupar pràcticament els quinze anys que hi vaig ser com a rector.

Actualment, a Rubí, m’he vist immers en les obres de la reforma del temple parroquial de Sant Pere. Ja els meus immediats antecessors havien reparat la cúpula i el campanar, obres ben notables i molt necessàries per a la conservació de la nostra església. Ara hem acabat de restaurar la capella de la Mare de Déu de Montserrat, que es trobava en un estat lamentable a causa de les humitats i filtracions d’aigua, i encara cal afegir una restauració bàsica de l’ermita de Sant Muç i altres obres menors de reparació que he hagut de dur a terme a l’església parroquial.

Em cal dir que haver-me de dedicar a les obres és per a mi un sacrifici i un motiu de sofriment, puix que, malgrat tot, no em veig pas a mi mateix com la persona més qualificada per dur a terme aquesta comesa. Tanmateix, crec que, si Déu m’ho demana, és important que ho faci per amor a casa seva, la qual fa present l’Evangeli o el Regne del cel a la nostra ciutat juntament amb els altres temples parroquials, ermites, capelles i oratoris.

És cert que l’autèntic temple de Déu no està format per murs i parets mortes, sinó per pedres vives, és a dir, per persones creients; però també és veritat que la comunitat de pedres vives necessita un temple o aplegar-se per donar culte a Déu, celebrar i testimoniar la seva fe. I ja fa molts segles, uns onze, el nostre temple parroquial fou construït amb aquesta finalitat.

És i ha estat un edifici molt estimat pels cristians de Rubí al llarg de generacions, que nosaltres hem rebut com herència i que hem de cuidar perquè la fe cristiana es continuï transmetent al nostre voltant. En realitat, no he estat jo sol el qui ha fet totes les obres abans esmentades, sinó que ha estat una acció de tota la comunitat cristiana present a cada parròquia, i al darrere hi havia la mà de Déu que actuava. Nosaltres, seguint els seus designis, ens limitem a fer la seva voluntat amb més o menys encert. Com molt bé ho va expressar el mateix Jesús, nosaltres només

som servents inútils que no hem fet res més que el que havíem de fer (Lc 17,10).

La restauració recent de la capella de la Mare de Déu de Montserrat ens fa veure que, com a cristians, no hem de vetllar tan sols perquè el nostre patrimoni no es malmeti, sinó, sobretot, que hem de sentir un amor pregon vers la casa de Déu i treballar per a la seva glòria, conservar l’herència que ens ha estat transmesa, i enriquir-la alhora per llegar-la a les generacions venidores, reconeixent així que tota persona és cridada a esdevenir filla de Déu i té un destí etern. D’aquí que tot el que hi puguem aportar de temps, dedicació i diners tindrà tot el valor que el nostre amor a Déu i a la seva casa li comuniqui. Aquesta casa som nosaltres i el temple en el qual ens reunim com a Poble Sant del Senyor.