Els deixebles d’Emmaús i el renaixement de la Fe

Pasqua

El relat dels deixebles d’Emmaús a l’Evangeli de Sant Lluc (Lc 24,13-35) és la narració d’una aparició de Jesús ressuscitat que va més enllà del fet, ja que té una doble intenció: històrica i catequètica. En efecte, el relat de l’aparició de Jesús als deixebles en el camí cap a Emmaús és el testimoniatge de la fe pasqual en el Ressuscitat, el qual es manifesta present al si de la comunitat reunida. Per això cal estar atent a tots els elements que hi apareixen.

Dos deixebles fan camí cap a Emaús: és la imatge de I’Església pelegrina que fa camí en aquest món. El número dos és l’expressió mínima per indicar que hi ha comunitat, és a dir, comunió de fe i de vida. Aquests deixebles tenen una fe imperfecta, ja que els esdeveniments ocorreguts fa poc a Jerusalem han frustrat en gran mesura la seva esperança: encara no han comprès Jesús ni han fet experiència del Misteri Pasqual de mort i resurrecció. Així ens passa també a nosaltres cada vegada que ens reunim formant Església, puix que a la fe li cal ser alimentada i perfeccionada.

A mig camí, Jesús s’acosta i, a partir de I’experiència viscuda pels deixebles els darrers dies, els hi explica el sentit de les profecies de l’Antic Testament: Es tracta de la Litúrgia de la Paraula. Jesucrist ressuscitat és present en l’Escriptura revelada. Nosaltres a la Missa hem guardat també aquest ordre:

1. La profecia a l’Antic Testament.

2. Comentari i ensenyaments del Nou Testament a través de les cartes apostòliques.

3. La plenitud de la promesa a I’Evangeli. Aquesta presència no permet encara que Jesús sigui plenament reconegut, la trama va “in crescendo”.

Enmig de tantes preocupacions cal que la comunitat faci una pausa i es trobi per celebrar el Misteri de la salvació i viure la fe, és el mateix que fan aquests deixebles i Jesús quan seuen a taula per sopar. Aleshores la presència de Jesucrist ressuscitat esdevé plena i la fe dels deixebles passa per una transformació que la fa, ara sí, perfecta: Jesús és reconegut en partir el pa.

De la mateixa manera, Jesús és reconegut en el pa i el vi de la taula eucarística, perquè s’hi fa present cada vegada que I’Església es reuneix per celebrar el Memorial de la mort i la resurrecció del Senyor. Jesús desapareix de la seva vista perquè ja no cal tenir els ulls de la carn, sinó els ulls de la fe per ser reconegut. Els deixebles, plens d’alegria, corren de seguida cap a Jerusalem per comunicar allò que han vist i viscut, per testimoniar la seva fe. És la missió, el testimoniatge de la fe que els cristians hem de donar en el món per tal de comunicar allò que hem viscut en la celebració de la nostra fe.

Per mi ho vas fer

passionVeronica

Celebrem ja l’inici de la Setmana Santa acudint a la trobada del Crist que arriba a Jerusalem. El rebem amb rams, palmells i goig. Ens disposem a proclamar de nou el seu nom (Jesús, Messies) i a acollir-lo també en les nostres vides, ja que Jesucrist entra en les muralles de la ciutat per celebrar un Sopar, per consumar un Sacrifici.

Nosaltres aclamem el seu nom i el reconeixem com el Fill de Déu viu a l’espera encara de contemplar un misteri i un sofriment que ens incumbeix i que ens farà dubtar i fugir, però que per fi ens portarà la pau:

Què bells són sobre les muntanyes els peus del missatger que anuncia la pau, que porta bones noves, que anuncia la salvació, que diu a Sió: «Ja regna el teu Déu! (Is 52, 7).

Volem tenir el nom de Jesús en els nostres llavis i en el nostre cor, sabent que així ens preparem per acompanyar-lo durant aquests dies sants, i per guardar en la nostra memòria tot el que Crist va fer i fa per mi.

Crist, malgrat la seva condició divina, no va presumir de la seva categoria de Déu; al contrari, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d’esclau, passant per un de tants. I així, actuant com un home qualsevol, es va rebaixar fins a sotmetre’s fins i tot a la mort, i una mort de creu. Per això Déu el va aixecar sobretot i li va concedir el «Nom-sobre-tot-nom»; de manera que al nom de Jesús tot genoll es doblegui en el cel, a la terra, en l’abisme, i tota llengua proclami: Jesucrist és Senyor, per a glòria de Déu Pare. (Fil 2, 6-11).

El nom de Crist serà exaltat i enaltit, però no per la nostra humil confessió que avui es fa tan visible en aixecar els rams, sinó per la Resurrecció de Crist d’entre els morts, que aixeca el nom de Crist fins al cel, fent-ho el nostre salvador, el nostre pacient salvador. Pensem doncs en la invitació de Crist a penetrar les muralles de la nostra ciutat interior, per viure el drama de la Fe en aquell que tindrà el seu nom clavat en el rètol de la creu. Serem testimonis indignes de l’amor fins a l’extrem de Crist, pensem en tot el que Ell va fer per nosaltres. Amb les paraules de sant Ignasi fem això: contemplació per aconseguir amor.

Traer a la memoria los beneficios recibidos de creación, redención y dones particulares, ponderando con mucho afecto cuánto ha hecho Dios nuestro Señor por mí y cuánto me ha dado de lo que tiene y consequenter el mismo Señor desea dárseme en cuanto puede según su ordenación divina. Y con esto reflectir, en mí mismo, considerando con mucha razón y justicia lo que yo debo de mi parte ofrecer y dar a la su divina majestad, es a saber, todas mis cosas y a mí mismo con ellas, así como quien ofrece afectándose mucho: Tomad, Señor, y recibid toda mi libertad, mi memoria, mi entendimiento y toda mi voluntad, todo mi haber y mi poseer; Vos me lo distes, a Vos, Señor, lo torno; todo es vuestro, disponed a toda vuestra voluntad; dadme vuestro amor y gracia, que ésta me basta.