Logo

Escrits de Pau interior

Donar a la confessió l’importància que es mereix

guiaparalaconfesionindividual

Avui dia passa que en el cor de molts catòlics hi hagi més preocupació pel futbol, la marxa de la borsa, els accidents de tràfic, les obres que creen desordre en la circulació de les ciutats, la mort d’un famós actor de cine o d’un il·lustre representant del món de la cultura, i molts altres temes… que per la confessió. Cine, futbol, economia, tràfic, obres públiques: són arguments que toquen la nostra vida, que interessen a uns més i a d’altres menys, que fins i tot demanen una reflexió seriosa a la llum dels principis morals. Però, per al cristià, un tema decisiu del qual depèn la vida eterna de milers i milers de persones és el de la confessió.

El sagrament de la penitència, o confessió, és una trobada personal que permet a Déu vessar la seva misericòrdia en el cor penedit. Es tracta, per tant, de la medecina més profunda, més completa i més necessària per a tot ésser humà que ha estat ferit per la desgràcia del pecat. Precisament per això, la confessió ha d’ocupar un lloc molt important en la reflexió dels batejats. ¿Valorem prou aquest sagrament?, ¿reconeixem que ve del Crist?, ¿apreciem la doctrina de l’Església sobre la confessió?, ¿coneixem les seves etapes, els actes que corresponen al penitent, la tasca que ha de realitzar el sacerdot confessor? Sant Joan Maria Vianney sabia molt bé, després de milers i milers de confessions, el que succeïa en aquest magnífic sagrament, i per això va poder dir: «No és el pecador qui torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va buscant el pecador i el fa tornar cap a Ell».

Cal superar la crisi que ha portat en molts llocs a l’abandó d’aquest sagrament important, i això demana que els sacerdots «es dediquin generosament a escoltar les confessions sagramentals; que guiïn el ramat amb valentia, perquè no s’acomodi a la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,2), sinó que també sàpiga prendre decisions contracorrent, tot evitant actituds acomodatícies o concessions» (Benet XVI, 11 de març de 2010).

Avui, milers de persones es presentaran davant el tribunal de Déu. ¿Quina millor manera de preparar-se per al trobament amb un Déu que és Amor que fer-ho a través d’una bona confessió? També avui, milers de persones sucumbiran al mal; deixaran que l’avarícia, la supèrbia o la peresa els deixi cecs; actuaran des d’odis o enveges molt profundes; acolliran les carícies enganyoses de les passions de la carn o de la gola desenfrenada. ¿Quin remei millor per esborrar el pecat en la nostra vida i per reprendre la lluita cristiana cap el bé que una confessió sincera, concreta, valenta i plena d’esperança en la misericòrdia divina?

Si els catòlics donem de debò a la nostra fe el lloc que es mereix en la nostra vida, deixarem de costat gustos, passatemps o fins i tot algunes ocupacions sanes i bones, per trobar aquest moment irrenunciable que ens porta al trobament amb Algú que ens espera i estima. Déu perdona, si li ho demanem amb la humilitat d’un pecador penedit (cf. Lc 18,13). En la simplicitat d’una cita senzilla i envoltada pel misteri de la gràcia, un sacerdot dirà aleshores unes paraules que tenen el poder que només Déu li ha donat: «Els teus pecats són perdonats, ves-te’n en pau».

Us dono la meva pau, us deixo la meva pau

ribera_elsalvador_bl

L’àngel em va transportar en èxtasi a una muntanya altíssima, i em va ensenyar la ciutat santa, Jerusalem, que baixava del cel, enviada per Déu, portant la glòria de Déu. Brillava com una pedra preciosa, com a jaspi translúcid. (Ap 21, 10-11).

La resurrecció del Senyor ens avança ja els temps finals, la plenitud de l’amor al qual estem cridats. Per això l’Església ens proposa aquest passatge del llibre de l’Apocalipsi, en el qual ens reconeixem com a habitants de la Jerusalem del cel (doncs el Pare i el Fill habiten en nosaltres). És veritat que encara habitem una ciutat plena d’ombres i de vels, i nosaltres mateixos ens confonem amb facilitat davant els arguments del món, però un dia arribarem a ser translúcids com el jaspi, brillants com a pedres precioses col·locades amb cura a la gran ciutat de Déu. Un dia s’ha de fer realitat la promesa del Crist: Déu ho serà tot en tots.

Per tant, es podria traçar una línia a manera de separació entre transparència i opacitat, i entre pau i guerra. Es tracta de delimitar un petit mapa de la nostra vida en el qual ens puguem situar i orientar. Si Crist i el Pare habiten en nosaltres quan estimem i complim les seves paraules, llavors som transparents, reflectim la llum del Senyor, com les pedres de la nova Jerusalem. Però al mateix temps que volem quedar-nos a un costat per deixar veure a Crist, la nostra vida està plena d’opacitats i de vels que no ens deixen veure bé. Ens falta molt sovint visió de conjunt, mirar amb amor! La mentida ens confon i busquem abans l’amor dels homes que la glòria de Déu. Això enfosqueix la nostra vida i ens fa persones grises i a més molestes per qui realment ens estima. I la transparència i l’opacitat de les nostres vides estan relacionades (com potser algun ja ha vist) amb la veritable pau que ens vol donar Crist i el seu contrari, la guerra que genera la confusió i l’ànsia. Sense la llum de la veritat de Jesús les nostres vides no seran transparents ni aconseguirem mai la pau, doncs la pau sense la veritat engendra la por, la desconfiança i la pitjor de les guerres: la suspicàcia. El teòleg Hans Urs von Balthasar ho explica de forma molt clara.

En l’evangeli, que remet de nou a la seva sortida d’aquest món, ja molt propera, Jesús inculca a la seva jove Església una paraula: la pau. Es tracta expressament de la pau que prové d’Ell, que és l’única autèntica i duradora, doncs una pau com la dóna el món en general no és més que un armistici precari o fins i tot una guerra freda. Els deixebles posseeixen l’arquetip de la veritable pau en Déu mateix: el que guarda la paraula de Jesús per amor, aquest és estimat pel Pare. El Pare ve juntament amb el Fill al creient per fer estatge en ell, i l’Esperit Sant li aclareix en el seu cor tot el que Jesús ha fet i dit, tota la veritat que Jesús ha portat. Déu en la seva Trinitat és la pau veritable i indestructible. En aquesta pau els deixebles han de deixar marxar al seu estimat Senyor amb alegria, perquè no hi ha més alegria que l’amor trinitari, i aquest s’ha de desitjar a qualsevol, tot i que calgui deixar-li marxar.