Logo

Escrits de Perdó

L’alegria de Déu

ExalSantaCruz

L’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta l’amor misericordiós de Crist que s’alegra en retrobar a l’ovella perduda.

Oh Déu, crea en mi un cor pur, renova’m per dins amb esperit ferm; no em llancis lluny del teu rostre, no em llevis el teu sant esperit. (Salm 50).

Tal com diu aquest salm, Déu pot canviar el nostre cor endurit i pot posar en nosaltres l’Esperit Sant, per tant, en aquest diumenge el Senyor ens crida de nou a redescobrir el veritable sentit del poder de Déu. El pare de família té el poder de gestionar els recursos de la família. En un món on ja s’ha dinamitat i enterrat el principi d’autoritat (que ens lliga a tots amb Déu creador), el poder d’actuació del pare de família és devaluat s’invoca el poder de la falsa igualtat i individualitat per així crear persones més “justes”. Fals, doncs el poder pel pare és un pes sobre les seves espatlles, una responsabilitat, ja que amb els seus recursos i capacitats ha de formar el cor dels seus fills, no pot mirar per a un altre costat si de debò els estima: les seves coses no són per a ell. Amb Déu passa una mica el mateix, el seu veritable poder és el de la Redempció; el poder de salvar i de sanar a l’home, doncs som els seus fills. I el seu abisme de poder i d’amor pot, pel perdó, superar el drama de la impotència humana que mai pot aconseguir la justícia. Per això el miracle del que avui ens parla l’Evangeli és l’alegria de Déu i dels seus àngels en trobar al pecador que es penedeix, que reconeix les seves culpes.

Jesús va escandalitzar sobretot perquè va identificar la seva conducta misericordiosa cap als pecadors amb l’actitud de Déu mateix pel que fa a ells (cf. Mt 9, 13; Us 6, 6). Va arribar fins i tot a deixar entendre que compartint la taula amb els pecadors (cf. Lc 15, 1-2), els admetia al banquet messiànic (cf. Lc 15, 22-32). Però és especialment en perdonar els pecats, quan Jesús va posar a les autoritats d’Israel davant un dilema. Perquè com elles diuen, justament sorpreses, “Qui pot perdonar els pecats sinó només Déu?” (Mc 2, 7). En perdonar els pecats, o bé Jesús blasfema perquè és un home que pretén fer-se igual a Déu (cf. Jn 5, 18; 10, 33) o bé diu la veritat i la seva persona fa present i revela el Nom de Déu (cf. Jn 17, 6-26). (Catecisme, nº 589).

Nosaltres confessem avui la nostra fe en Crist, com a Fill de Déu que pot perdonar els pecats i crear dins nostres el cor pur.

La victòria de la Misericòrdia

STTHOMAS

El Sant Pare Joan Pau II va voler que aquest diumenge se celebrés com la festa de la Misericòrdia Divina: en la paraula “misericòrdia” trobava sintetitzat i novament interpretat per al nostre temps tot el misteri de la Redempció. Va viure sota dos règims dictatorials i, en contacte amb la pobresa, la necessitat i la violència, va experimentar profundament el poder de les tenebres, que amenaça al món també en el nostre temps. Però també va experimentar, amb la mateixa intensitat, la presència de Déu, que s’oposa a totes aquestes forces amb el seu poder totalment divers i diví: amb el poder de la misericòrdia. És la misericòrdia la que posa un límit al mal. En ella s’expressa la naturalesa del tot peculiar de Déu: la seva santedat, el poder de la veritat i de l’amor. (Benet XVI. 15-4-2007).

El Senyor és lent a la còlera i ric en l’amor, és la misericòrdia fidel que neix de les entranyes maternes de Déu. Avui confessem la veritat i la possibilitat d’aquest amor, d’aquesta misericòrdia, que és de Déu i nostra.

Avui també, ens fixem en l’apòstol Tomàs. Els testimonis oculars del ressuscitat van a trobar aquest apòstol i li donen la bona notícia, la comparteixen amb ell, però ell no creu, la seva incredulitat ens sorprèn per la gosadia de la seva petició:

Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, si no fico el dit en el forat dels claus i no fico la mà en el seu costat, no ho crec. (Jn 20, 27).

Els testimonis del Senyor no s’acovarden i li porten amb ells el diumenge següent; la seva missió de difusores de la gran veritat de Jesús comença a concretar-se. I per tot això, la trobada plena de força entre Jesús i Tomàs és paradigma per a nosaltres, és un model d’enduriment, d’humiliació i de fe. Nosaltres també necessitem aquestes trobades amb el Ressuscitat, no cada setmana, sinó cada dia: la trobada diària amb el Crist. Moments en els quals un caigui de genolls, deixi de fer i de fer, calli i miri a dalt, al rostre de Jesús present. Així s’ha manifestat la glòria i l’amor de Déu del que parla sant Joan, la seva paraula és veritat i hem estat consagrats en la veritat, introduïts en la veritat de l’autèntic amor del Fill de Déu, sense pal·liatius, sense edulcorants.

Sembla que el segle XXI s’està també revelant com el segle dels màrtirs, com el segle de l’oblit dels cristians, a Occident, a Orient, en el sud i en el nord del nostre planeta. Els vint-i-un màrtirs de Líbia, o els cent quaranta-vuit màrtirs de Kenya assassinats vilment per odi a la creu, per odi al Déu encarnat. Al mateix temps que els nostres cors, com campanes al vol, criden: ja n’hi ha prou, les nostres ànimes creients reconeixen l’immens do de la fidelitat i del perdó al botxí com un do sobrenatural que segueixen rebent els humils, la primera línia dels cristians: per l’oblit que el món els dedica, i per la seva pobresa que els fa benaurats. No tenim por, Jesús ha vençut i el deixeble no és més el seu mestre, i la suma d’aquests sacrificis d’amor consagren al món en l’Amor, en la misericòrdia. Jesús, en tu confio.