Logo

Escrits de Perdó

Donar a la confessió l’importància que es mereix

guiaparalaconfesionindividual

Avui dia passa que en el cor de molts catòlics hi hagi més preocupació pel futbol, la marxa de la borsa, els accidents de tràfic, les obres que creen desordre en la circulació de les ciutats, la mort d’un famós actor de cine o d’un il·lustre representant del món de la cultura, i molts altres temes… que per la confessió. Cine, futbol, economia, tràfic, obres públiques: són arguments que toquen la nostra vida, que interessen a uns més i a d’altres menys, que fins i tot demanen una reflexió seriosa a la llum dels principis morals. Però, per al cristià, un tema decisiu del qual depèn la vida eterna de milers i milers de persones és el de la confessió.

El sagrament de la penitència, o confessió, és una trobada personal que permet a Déu vessar la seva misericòrdia en el cor penedit. Es tracta, per tant, de la medecina més profunda, més completa i més necessària per a tot ésser humà que ha estat ferit per la desgràcia del pecat. Precisament per això, la confessió ha d’ocupar un lloc molt important en la reflexió dels batejats. ¿Valorem prou aquest sagrament?, ¿reconeixem que ve del Crist?, ¿apreciem la doctrina de l’Església sobre la confessió?, ¿coneixem les seves etapes, els actes que corresponen al penitent, la tasca que ha de realitzar el sacerdot confessor? Sant Joan Maria Vianney sabia molt bé, després de milers i milers de confessions, el que succeïa en aquest magnífic sagrament, i per això va poder dir: «No és el pecador qui torna a Déu per demanar-li perdó, sinó Déu mateix qui va buscant el pecador i el fa tornar cap a Ell».

Cal superar la crisi que ha portat en molts llocs a l’abandó d’aquest sagrament important, i això demana que els sacerdots «es dediquin generosament a escoltar les confessions sagramentals; que guiïn el ramat amb valentia, perquè no s’acomodi a la mentalitat d’aquest món (cf. Rm 12,2), sinó que també sàpiga prendre decisions contracorrent, tot evitant actituds acomodatícies o concessions» (Benet XVI, 11 de març de 2010).

Avui, milers de persones es presentaran davant el tribunal de Déu. ¿Quina millor manera de preparar-se per al trobament amb un Déu que és Amor que fer-ho a través d’una bona confessió? També avui, milers de persones sucumbiran al mal; deixaran que l’avarícia, la supèrbia o la peresa els deixi cecs; actuaran des d’odis o enveges molt profundes; acolliran les carícies enganyoses de les passions de la carn o de la gola desenfrenada. ¿Quin remei millor per esborrar el pecat en la nostra vida i per reprendre la lluita cristiana cap el bé que una confessió sincera, concreta, valenta i plena d’esperança en la misericòrdia divina?

Si els catòlics donem de debò a la nostra fe el lloc que es mereix en la nostra vida, deixarem de costat gustos, passatemps o fins i tot algunes ocupacions sanes i bones, per trobar aquest moment irrenunciable que ens porta al trobament amb Algú que ens espera i estima. Déu perdona, si li ho demanem amb la humilitat d’un pecador penedit (cf. Lc 18,13). En la simplicitat d’una cita senzilla i envoltada pel misteri de la gràcia, un sacerdot dirà aleshores unes paraules que tenen el poder que només Déu li ha donat: «Els teus pecats són perdonats, ves-te’n en pau».

L’amor als enemics

amarEnemigos

Jesucrist ens ha ensenyat que l’amor al proïsme s’ha d’estendre també als enemics; per estimar-los, he de saber qui són. Provaré d’enumerar algunes categories.

1) El diferent. No té els meus gustos ni les meves idees, no comparteix el meu punt de vista ni els meus esquemes. Amb ell no sembla possible ni un petit enteniment. No ens podem suportar –sense que hi hagi cap mala voluntat–. Entre nosaltres hi ha incompatibilitat de caràcters, de mentalitat i de temperament. La nostra proximitat és font d’incomprensions i sofriments continuats.

2) L’adversari. Sempre està en contra meva i té una postura hostil de desafiament. En qualsevol discussió sempre em rebat. Em critica tossudament tot el que faig i tot el que proposo. La seva tasca és contradir les meves idees i iniciatives. No em perdona res, no em deixa passar ni una, és un mur d’hostilitat.

3) El pesat. Té el poder d’irritar-me fins a l’exasperació. Es diverteix fent-me perdre el temps, es fica pel mig en els moments més inoportuns i pels motius més banals. Pedant, insuportable, xafarder, curiós, indiscret. M’obliga a sentir tabarres interminables i confuses. M’envesteix amb una torrentera de xerrameca per explicar-me una bestiesa que em sé de memòria. M’explica les seves minúscules penes que dramatitza fins a fer-les tragèdies de proporcions còsmiques. No té cap mena de respecte pel meu temps, les meves obligacions i el meu cansament. És més, troba gust en tenir-me presoner en la seva teranyina de ximpleries.

4) L’astut. És deslleial, especialista en bromes pesades, de doble joc per vocació. M’arrenca una confidència per anar-la a vendre immediatament a qui en té interès. Per davant, em fa cara d’afable, benèvol, cordial i somrient, però després per darrera em clava una punyalada. Em diu una cosa, pensa una altra i fa una tercera. A davant em lloa exageradament; però després, quan no hi sóc, em destrueix amb una crítica despietada. És el clàssic individu de qui hom no es pot fiar. Llença la pedra i amaga la mà.

5) El perseguidor. Em fa mal intencionadament, amb la calúmnia, lamaledicència, la insinuació molesta i la gelosiadesenfrenada. Gaudeixhumiliant-me i no em deixa tranquilamb la seva malignitat.

Després d’haver-los catalogat, ¿com m’hi he de comportar? La primera cosa que cal és reconèixer-los lúcidament i honrada. Només si marco el camp enemic, assenyalaré també el camp de la meva estimació. L’amor cristià s’ha d’internar també fins al territori enemic, no pot pas quedar-se aturat en el “pròxim”. A més, cal no acceptar aquesta situació d’enemistat com a definitiva i immutable, sinó que cal comprometre’s a remoure-la, i encarar-la cap a una altra direcció. Per això estic disposat a qualsevol sacrifici per part meva per girar-la i transformar-la en una situació d’amor i d’amistat. I si en alguna circumstància em sento atrapat per un sentiment de desànim, perquè l’empresa em sembla desesperada, llavors miro la creu i m’adono que a través de la creu del Crist ha entrat al món una possibilitat infinita de reconciliació. També el meu enemic és un d’aquells pels quals el Crist ha donat la seva vida. Vora la creu, l’enemic és un germà de sang, la sang del Crist.