Logo

Escrits de Personalitat

L’esperança del diagnòstic

sanjose

Celebrem ja el tercer diumenge de Quaresma, en el qual Crist se’ns revela com l’aigua viva que salta fins a la vida eterna. Crist és l’aigua que apaga la nostra set i és el que posa la deu d’aquesta aigua en nosaltres. Però tal com ens ho narra el passatge de l’evangeli, Jesús s’ha de trobar amb una dona assedegada, que és la samaritana, perquè, aprofitant l’oportunitat, Ell es pugui revelar com l’aigua neta i pura que no trobarem en cap altre pou.

Jesús es fa el trobadís i li demana primer beure a la dona, sabent que li donarà una aigua picada i insalubre, però Crist vol que ella se n’adoni. Veiem així com Crist en ocasions ha de beure de l’aigua que li donem perquè pel dany que li causem ens assabentem de les nostres malalties.

Jesús li diu: «Ves-hi, crida al teu marit i torna». La dona li contesta: «No tinc marit». Jesús li diu: «Tens raó, que no tens marit: has tingut ja cinc, i el d’ara no és el teu marit. En això has dit la veritat». La dona li diu: Senyor, veig que tu ets un profeta. (Jn 4, 16-19).

Nosaltres també tenim avui una gran sequera que ens va consumint per dins, i que ens allunya de la salvació que és l’aigua viva. El pitjor és no voler adonar-se dels símptomes. El fingiment voluntari és una cosa que ens degrada com a éssers humans. En aquestes últimes setmanes ha sortit a la palestra un debat que estava fins avui actiu però no en erupció. Em refereixo als arguments en els quals es ve acusant d’odi, discriminació, ofensa i intolerància, als qui posem l’accent en la biologia i no en el sentiment de cadascun, respecte al suposat dret d’elecció del gènere desitjat o del sexe. Paraules per cert (odi, discriminació…) cada vegada amb menys significat.

Podem fingir que no passa res perquè podríem combregar amb una altra roda de molí més, però l’oportunitat que ens dóna l’aparador dels mitjans seria bo aprofitar-la i recordar, no la ideologia, sinó la visió que de l’home i la dona té Déu, i volem tenir també nosaltres amb tots: la veritat, però sempre amb amor.

L’home i la dona estan fets “l’un per l’altre”: no que Déu els hagi fet “a mig fer” i “incomplets”; els ha creat per a una comunió de persones, en la qual cadascun pot ser “ajuda” per l’altre perquè són alhora iguals en quant a persones (“os dels meus ossos…”) i complementaris com masculí i femení. En el matrimoni, Déu els uneix de manera que, formant “una sola carn” (Gn 2,24), puguin transmetre la vida humana: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos i ompliu la terra” (Gn 1,28). (Catecisme de l’Església Catòlica, punt 372).

Sembla que en aquest nou mil·lenni l’home modern, a gran escala i a petita escala, vol fer desaparèixer dos elements indispensables de la vida humana: la procreació i l’instint de supervivència. Com? Amb dos lemes molt coneguts: no tinguis fills, descobreix el teu gènere (pots haver-hi fins a vint-i-tres diferents) i, no a la violència, fins i tot no a la legítima defensa.

El món boig que ens governa sembla que ha abandonat fins el que diu la ciència i la biologia (la naturalesa s’equivoca i cal assignar-te un altre sexe), i ja només ens governa el gust, la sensació o l’opinió. Senyor dóna’ns de la teva aigua viva, Patriarca Sant Josep prega per nosaltres.

Sant Francesc d’Assís i la renovació de l’Esglèsia

Un dels sants més importants i significatius que celebrem al mes d’octubre és Sant Francesc d’Assís, conegut com “il poverello”; no hi ha cap dubte que es tracta d’una de les figures principals de la història de la espiritualitat de l’Esglèsia per l’impacte que va tenir a la seva època i per la influència que la santedat de la seva vida ha deixat sentir a tots els temps i també al nostre. I és que Sant Francesc és i serà sempre una figura actual.

Hom ha dit que Sant Francesc és el Sant que s’assembla més al Crist. Val a dir que tots els sants, per la fidelitat a l’Evangeli, s’assemblen al Crist i que en ells es destaquen uns aspectes determinats que fan que siguin per a nosaltres models a imitar. En Sant Francesc són molts els aspectes de la seva vida i de la seva persona que el configuren a Jesucrist: l’obediència a la voluntat divina, la plena confiança en Déu com a Pare, la recerca de la vida fraterna en comunitat, l’obertura a l’Evangeli i el seguiment del Senyor en la seva Encarnació i Naixement a Betlem fins a vessar la seva sang a la creu. Sant Francesc va rebre de Déu el do dels estigmes, les llagues de la Passió del Crist que es van marcar a la seva carn.

Tots recordarem a l’Evangeli l’episodi del Jove ric, el qual, després de sentir la invitació de Jesús a deixar-ho tot, vendre-ho i donar els diners als pobres, va marxar trist perquè no es volia desprendre pas de les riqueses. L’interés que tenia per Jesús es va esvair i no va ser capaç de seguir-lo. ¿Havia fracasat Jesús? ¿Havien caigut les seves paraules en un sac foradat? De cap manera! Perquè molts altres joves, en diverses èpoques van escoltar aquesta mateixa crida a través de l’Evangeli i van respondre afirmativament a Jesús, entre ells Francesc D’Assís.
Amb una actitud humil, il poverello va propiciar una reforma de l’Esglèsia del seu temps, sempre en fidelitat i obediència al Papa i al bisbe de la seva època, perquè Francesc era un home de comunió. Aquestes són les actituds que hem de tenir nosaltres a l’hora de treballar per la renovació de l’Església del nostre temps.