“Si mirem al nostre voltant, ens adonem que existeixen moltes ofertes d’aliment que no vénen del Senyor i que aparentment satisfan més. Alguns es nodreixen amb els diners, uns altres amb l’èxit i la vanitat, uns altres amb el poder i l’orgull. Però l’aliment que ens nodreix veritablement i que ens sadolla és només el que ens dóna el Senyor. L’aliment que ens ofereix el Senyor és diferent dels altres, i tal vegada no ens sembla tan gustós com certs menjars que ens ofereix el món. Llavors somiem amb altres menjars, com els jueus en el desert, que enyoraven la carn i les cebes que menjaven a Egipte, però oblidaven que aquests aliments els menjaven en la taula de la esclavitud. Ells, en aquests moments de temptació, tenien memòria, però una memòria malalta, una memòria selectiva. Una memòria esclava, no lliure.

Cadascun de nosaltres, avui, pot preguntar-se: i jo? On vull menjar? En quina taula vull alimentar-me? En la taula del Senyor? O somio amb menjar menjars gustosos, però en l’esclavitud? A més, cadascun de nosaltres pot preguntar-se: quina és la meva memòria? La del Senyor que em salva, o la de l’all i les cebes de la esclavitud? Amb quina memòria sadollo la meva ànima? El Pare ens diu: “T’he alimentat amb el mannà que tu no coneixies”. Recuperem la memòria. Aquesta és la tasca, recuperar la memòria. I aprenguem a reconèixer el pa fals que enganya i corromp, perquè és fruit de l’egoisme, de l’autosuficiència i del pecat. D’aquí a una mica, en la processó, seguirem a Jesús realment present en l’Eucaristia. L’hòstia és el nostre mannà, mitjançant la qual el Senyor se’ns dóna a si mateix. A Ell ens dirigim amb confiança: Jesús, defensa’ns de les temptacions de l’aliment mundà que ens fa esclaus, aliment enverinat; purifica la nostra memòria, a fi que no romangui presonera en la selectivitat egoista i mundana, sinó que sigui memòria viva de la teva presència al llarg de la història del teu poble, memòria que es fa “memorial” del teu gest d’amor redemptor.” (Papa Francesc, Corpus 2014).

Avui, a la festa del Corpus, com ens proposa la primera lectura hem de fer un exercici d’humilitat, examinant com seria la nostra vida sense la infinitat de coses que ens envolten i que de vegades ens mantenen molt apurats, aparentant ser importants. Si estiguéssim en el desert, o a la presó com a molts germans cristians perseguits, podríem descobrir millor què és el veritablement imprescindible en la nostra vida. Podrem veure què coses realment explicaran les nostres accions i opcions, i quines altres coses són meres fugides cap a endavant. Déu, només Déu. Que la nostra memòria reposi en Déu, el nostre salvador, que els nostres arguments descansin en les paraules de Déu, i que puguem trobar tot això en la simple i senzilla celebració de la Santa Missa, el pa de vida. Fem la prova sense por, quedant exposats davant Déu, humiliats, però sadollats per la Paraula i pel Cos viu d’aquesta Paraula, Crist.

Cap reflexió encara

Comparteix la teva reflexió