Logo

Qui dieu que sóc jo?

cruz

Qui vulgui venir darrere meu… prengui la seva creu i que em segueixi. (Mc 8,34).

La llegenda, que s’ha entreteixit entorn del fet de l’exaltació de la santa creu, presenta l’exigència d’aquesta frase en una imatge extraordinàriament plàstica. L’emperador Heracli, que havia aconseguit arrabassar de nou la creu als perses, la porta ell mateix en processó triomfal, adornat amb les insígnies del poder mundà, cap a la muntanya Gólgota. Havent arribat a la porta de la ciutat, de sobte es veu impossibilitat de fer un pas més. El bisbe Zacaries de Jerusalem li explica per què no pot seguir, dient-li: «adverteix, oh emperador, que tu, amb aquest ornament triomfal, imites molt poc, en portar la creu, la pobresa i la humiliació de Jesucrist». Llavors l’emperador es despulla de les seves luxoses vestidures i, vestit amb robes «plebees», pot portar la creu fins al final. (Joseph Ratzinger – “El rostre de Déu”). L’Evangeli d’aquest diumenge és clar, el Messies que confessem, juntament amb Pere i tota l’Església, és el que serà lliurat en mans dels homes i executat, i només si descobrim el misteri de la Creu podrem convertir-nos en veritables cristians i ser així fecunds, recuperar la nostra vida, doncs l’haurem perdut pel Crist i pel seu Evangeli. Veiem així que la fe no és només una declaració, és un Misteri, al que hem d’adherir-nos amb les paraules, però també amb els fets, i és abans de res un do.

De què li serveix a un, germans meus, dir que té fe, si no té obres? És que aquesta fe el podrà salvar? (St 2, 14).

Quina és la fe que salva a l’home? Què és el que hem de fer (no només dir) per ser justos i poder salvar la nostra vida, de vegades mediocre, de vegades plena d’esperança? Com ens ensenya l’Església en el Catecisme, davant del Déu que ens parla i que es revela l’home ha de respondre amb l’obediència de la fe, fruit de la veritat de les seves promeses. I també el Concili de Trento ens recorda què el que justifica a l’home davant Déu són la fe i les obres, i no la sola fe, com va dir Luter. La reducció de la fe per part de Luter va quedar plasmada en intentar ell eliminar alguns llibres del Nou Testament, considerant-los com no canònics (entre ells la carta de Sant Jaume), suplantant així el judici de l’Església il·luminada per l’Esperit a l’hora de dir quins llibres pertanyen a la Revelació i quins llibres no.

El que pretén seguir el Crist ha de llançar, d’una o una altra manera, el llast. Durant algun temps pot la vida cristiana desenvolupar-se en la millor harmonia amb el món, sense esquinçades ni problemes. Però cada generació i cada individu arriba alguna vegada a un límit, on això no pot donar-se ja. Tots arriben a una situació, en la qual cal decidir, en la qual cal realitzar una ruptura, aparèixer com a còmic o prendre el camí de la creu.” (Joseph Ratzinger – “El rostre de Déu”).

Davant els diferents compromisos electorals recents, tot catòlic ha de recordar que no totes les opcions són legítimes. Hem presenciat una flagrant claudicació de molts davant la defensa del veritable matrimoni i davant la defensa del no nascut com a ésser humà. Anirem a votar tan tranquils entrant en el joc del partidisme, o serem homes de principis? Són temps forts, un veritable catòlic no pot votar a segons que partits.