Logo

Escrits de Responsabilitat

Auditoria espiritual

cuaresma

En aquell temps, Jesús va ser portat al desert per l’Esperit per ser temptat pel diable. I després de dejunar quaranta dies amb les seves quaranta nits, per fi va sentir gana. El temptador se li va acostar i li va dir: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es converteixin en pans». Però ell li va contestar: Està escrit: “No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 1-3).

Aquest primer diumenge de Quaresma ens recorda dues coses molt importants per al nostre particular camí penitencial, i que són: l’impuls de l’Esperit Sant i les temptacions del dimoni. Nosaltres també estem en aquest particular lloc teològic, entre la força de l’Esperit que ens convida a pregar més d’una banda, i el profit d’enfrontar-nos al Maligne i les seves temptacions, per l’altre, per saber ben què és el que ens alimenta, la Paraula de Déu visqui que és Crist.

Aquí una clara explicació:

“L’evangeli d’aquest dia, en indicar-nos que Jesucrist es va retirar al desert, no diu que fora per fugir la companyia dels homes ni per pregar; sinó a fi de ser temptat. I això, per donar-nos a entendre que el primer pas de qui pretén consagrar-se a Déu ha de ser deixar el món, amb la finalitat de disposar-se a lluitar contra el món mateix i contra els altres enemics de la nostra salvació. En el retir, diu sant Ambrós, és on precisament ha de comptar un amb ser temptat i exposat a moltes proves. El mateix us adverteix el Savi en afirmar que quants s’allisten en el servei de Déu han de preparar-se per a la temptació. Aquesta els resulta, efectivament, molt profitosa; doncs es converteix en un dels millors mitjans que puguin emprar per veure’s enterament lliures, tant del pecat com de la inclinació a pecar. Heu cregut sempre que, per donar-vos totalment a Déu, heu de disposar-vos a ser temptats? No us causa sorpresa el que de vegades us assetgi la temptació? En endavant, viviu sempre preparats per a ella; de manera que pugueu treure tot el fruit que amb la temptació intenta Déu produir en vosaltres.” (Sant Joan Baptista de la Salle).

Avui se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que busca la voluntat de Déu en mig dels secarrals de la vida. Desgraciadament hem de constatar que ara com ara, com a catòlics, no comptem amb cap representació als nostres parlaments ni institucions, ningú ens representa, és més, alguns catòlics coherents estan gairebé a les portes dels presidis.

Tots s’han posicionat clarament, i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària de la Llei Natural i, d’altra banda, l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fiar-nos del Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es converteixin en pans però no els interessa gens ni mica Crist, aquell que pot sadollar la nostra gana i alimentar-nos amb l’eternitat.

El relativisme moral i el pensament políticament correcte

relativismo

Avui molts es presenten com la llum del món. No són pas pocs els qui pretenen autodonar-se aquesta condició de sal i llum de la humanitat. Polítics amb vocació de salvadors, científics amb complex de creadors, metges amb pretensions de ser amos i senyors de la vida i de la mort, pensadors que es creuen coneixedors de tots els misteris de l’ésser humà, teòlegs i homes d’Església que se senten posseïdors de Déu…, tots pretenen saber la veritat sobre l’humà i el diví i, per això, es creuen capacitats per il·luminar la resta de la humanitat.

El nostre món està il·luminat per la conveniència personal. Tot el que em convé és bo, el que no em convé és dolent; i aquest principi es converteix en un dels màxims criteris de discerniment: la pròpia conveniència, el propi interès, allò que a mi em va bé. El meu ego, en definitiva, per sobre de tot i de tots. I, encara, elevat al nivell de categoria, de valor fonamental. Naturalment, des d’aquesta perspectiva, tot és permès, tot es bo si em convé i m’agrada; aquest és el criteri de discerniment, això és el que hom invoca a l’hora d’escollir, de valorar i de prendre decisions.

El nostre món també està il·luminat per l’exigència dels drets. Parlar dels deures no és convenient, però sí dels drets i només d’ells. Hi ha dret a la vaga, però no hi ha un deure de serveis mínims, o de respectar a qui no vulgui fer vaga. Hi ha dret d’usar lliurement el propi cos, però el deure de ser responsable amb les conseqüències que això pugui comportar no existeix; els resultats “inconvenients” simplement s’eliminen. Hi ha dret a la llibertat d’expressió, però no hi ha deure a respectar el proïsme i a no ofendre. Hi ha dret d’exercir lliurement les tasques informatives, però no hi ha deure de fer-ho responsablement.

I també il·lumina el nostre món el suposat valor moral d’allò que és majoritari. Si la majoria ho fa, és bo; si la majoria ho diu, és així. Si la massa accepta tal cosa és que tal cosa necessita. Si els polítics consensuen quelcom, és que això és bo. Si tothom pensa així, aquest és el pensament adient. Si la majoria ho refusa, és dolent. Si ningú no ho vol, aleshores és refusable. Pensem, però, ¡què n’és de fàcil de manipular l’opinió pública! Les conseqüències que podem treure d’aquest perill de manipulació són per fer-nos venir més d’un malson. Segons el pensament políticament correcte, no hi ha res que sigui definitivament bo o dolent, sinó que tot depèn del sentiment de la majoria o, el que és el mateix, de la moda, d’allò que es porti i, en el fons, d’allò que alguns manipuladors espavilats vulguin que estigui de moda, que es porti i que sigui l’opinió de la majoria.