Logo

Escrits de Responsabilitat

El relativisme moral i el pensament políticament correcte

relativismo

Avui molts es presenten com la llum del món. No són pas pocs els qui pretenen autodonar-se aquesta condició de sal i llum de la humanitat. Polítics amb vocació de salvadors, científics amb complex de creadors, metges amb pretensions de ser amos i senyors de la vida i de la mort, pensadors que es creuen coneixedors de tots els misteris de l’ésser humà, teòlegs i homes d’Església que se senten posseïdors de Déu…, tots pretenen saber la veritat sobre l’humà i el diví i, per això, es creuen capacitats per il·luminar la resta de la humanitat.

El nostre món està il·luminat per la conveniència personal. Tot el que em convé és bo, el que no em convé és dolent; i aquest principi es converteix en un dels màxims criteris de discerniment: la pròpia conveniència, el propi interès, allò que a mi em va bé. El meu ego, en definitiva, per sobre de tot i de tots. I, encara, elevat al nivell de categoria, de valor fonamental. Naturalment, des d’aquesta perspectiva, tot és permès, tot es bo si em convé i m’agrada; aquest és el criteri de discerniment, això és el que hom invoca a l’hora d’escollir, de valorar i de prendre decisions.

El nostre món també està il·luminat per l’exigència dels drets. Parlar dels deures no és convenient, però sí dels drets i només d’ells. Hi ha dret a la vaga, però no hi ha un deure de serveis mínims, o de respectar a qui no vulgui fer vaga. Hi ha dret d’usar lliurement el propi cos, però el deure de ser responsable amb les conseqüències que això pugui comportar no existeix; els resultats “inconvenients” simplement s’eliminen. Hi ha dret a la llibertat d’expressió, però no hi ha deure a respectar el proïsme i a no ofendre. Hi ha dret d’exercir lliurement les tasques informatives, però no hi ha deure de fer-ho responsablement.

I també il·lumina el nostre món el suposat valor moral d’allò que és majoritari. Si la majoria ho fa, és bo; si la majoria ho diu, és així. Si la massa accepta tal cosa és que tal cosa necessita. Si els polítics consensuen quelcom, és que això és bo. Si tothom pensa així, aquest és el pensament adient. Si la majoria ho refusa, és dolent. Si ningú no ho vol, aleshores és refusable. Pensem, però, ¡què n’és de fàcil de manipular l’opinió pública! Les conseqüències que podem treure d’aquest perill de manipulació són per fer-nos venir més d’un malson. Segons el pensament políticament correcte, no hi ha res que sigui definitivament bo o dolent, sinó que tot depèn del sentiment de la majoria o, el que és el mateix, de la moda, d’allò que es porti i, en el fons, d’allò que alguns manipuladors espavilats vulguin que estigui de moda, que es porti i que sigui l’opinió de la majoria.

Les nostres paradoxes II

paradojas

El relat de les temptacions que avui escoltem en l’Evangeli, guarda un estret paral·lelisme amb el relat del Baptisme del Senyor al Jordà. Crist és realment, com llegim en la carta als Hebreus, el gran sacerdot veritable que sap compadir dels seus germans els homes, que és en tot igual a ells (menys en el pecat) i que desitja endinsar-se en els deserts i inferns de l’ésser humà. Això és precisament el quqe fa el Senyor al Jordà: s’amaga, es posa a la fila dels pecadors i es compadeix de nosaltres rebent un baptisme que Ell no necessita. Al desert, Crist també s’amaga i vol abraçar tota la condició humana, ja que es disposa a experimentar les nostres pròpies temptacions recorrent un camí ja transitat per Moisès i per Elías: els quaranta dies de dejuni i solitud que marquen a foc a què es disposa a començar la missió. Hem de notar que és l’Esperit el que es manifesta en el Jordà com el que ha ungit Jesús de Natzaret. Per tant estem davant d’una realitat de fe, alguna cosa invisible als nostres ulls però fet patent en Crist: ell ha vingut amb l’Esperit Sant i foc per ensenyar-nos a adorar el Pare en esperit i veritat. Crist és el Fill, un amb el Pare, sempre en el seu si, però al mateix temps ens ensenya la realitat de l’oració i de la temptació en el desert de Judea; no li fa fàstics a viure tan profundament la nostra condició d’homes. El baptisme, les temptacions i l’oració a Getsemaní són tres moments de la mateixa lluita, tres moments d’un continu moviment d’abaixament i de compassió, tres moments de protagonisme absolut de l’Esperit.

Nosaltres podem extreure dues imatges d’aquest primer domigo de Quaresma: el desert i el buf de l’Esperit. Estem cridats a escuhar la veu de Déu, el buf de l’Esperit que també ens empeny a nosaltres a endinsar-nos en els nostres propis deserts interiors i exteriors. La gràcia no falla, l’Església sencera viu aquests exercicis espirituals, i per tant no podem dubtar que el Senyor ens està parlant i treballant (ens parla al cor en l’inhòspit del desert). Hem de respondre a la gràcia amb humilitat, amb temps, amb generositat. Ell no defrauda.

Avui també se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que cerca la voluntat de Déu en meitat dels secarrals de la vida. Malauradament hem de constatar que avui per avui, com catòlics, no comptem amb cap representació en els nostres parlaments i institucions, ningú ens representa. Tots s’han posicionat clarament i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària a de la Llei Natural i l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fixar-nos en Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es tornin pans però no li interessa gens ni mica que Crist, aquell que pot saciar la nostra fam i alimentar-nos amb l’eternitat.