Logo

Escrits de Responsabilitat

Les nostres paradoxes II

paradojas

El relat de les temptacions que avui escoltem en l’Evangeli, guarda un estret paral·lelisme amb el relat del Baptisme del Senyor al Jordà. Crist és realment, com llegim en la carta als Hebreus, el gran sacerdot veritable que sap compadir dels seus germans els homes, que és en tot igual a ells (menys en el pecat) i que desitja endinsar-se en els deserts i inferns de l’ésser humà. Això és precisament el quqe fa el Senyor al Jordà: s’amaga, es posa a la fila dels pecadors i es compadeix de nosaltres rebent un baptisme que Ell no necessita. Al desert, Crist també s’amaga i vol abraçar tota la condició humana, ja que es disposa a experimentar les nostres pròpies temptacions recorrent un camí ja transitat per Moisès i per Elías: els quaranta dies de dejuni i solitud que marquen a foc a què es disposa a començar la missió. Hem de notar que és l’Esperit el que es manifesta en el Jordà com el que ha ungit Jesús de Natzaret. Per tant estem davant d’una realitat de fe, alguna cosa invisible als nostres ulls però fet patent en Crist: ell ha vingut amb l’Esperit Sant i foc per ensenyar-nos a adorar el Pare en esperit i veritat. Crist és el Fill, un amb el Pare, sempre en el seu si, però al mateix temps ens ensenya la realitat de l’oració i de la temptació en el desert de Judea; no li fa fàstics a viure tan profundament la nostra condició d’homes. El baptisme, les temptacions i l’oració a Getsemaní són tres moments de la mateixa lluita, tres moments d’un continu moviment d’abaixament i de compassió, tres moments de protagonisme absolut de l’Esperit.

Nosaltres podem extreure dues imatges d’aquest primer domigo de Quaresma: el desert i el buf de l’Esperit. Estem cridats a escuhar la veu de Déu, el buf de l’Esperit que també ens empeny a nosaltres a endinsar-nos en els nostres propis deserts interiors i exteriors. La gràcia no falla, l’Església sencera viu aquests exercicis espirituals, i per tant no podem dubtar que el Senyor ens està parlant i treballant (ens parla al cor en l’inhòspit del desert). Hem de respondre a la gràcia amb humilitat, amb temps, amb generositat. Ell no defrauda.

Avui també se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que cerca la voluntat de Déu en meitat dels secarrals de la vida. Malauradament hem de constatar que avui per avui, com catòlics, no comptem amb cap representació en els nostres parlaments i institucions, ningú ens representa. Tots s’han posicionat clarament i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària a de la Llei Natural i l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fixar-nos en Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es tornin pans però no li interessa gens ni mica que Crist, aquell que pot saciar la nostra fam i alimentar-nos amb l’eternitat.

Les nostres paradoxes

paradojas

Paradoxalment, avui tenim edificis més alts i personalitats més reduïdes, autopistes amples i criteris estrets. Gastem més, però tenim menys; comprem més, però gaudim menys. Tenim cases confortables i famílies més petites, més comoditats i menys temps. Posseïm més graus acadèmics, però menys sentit comú; un coneixement més gran, però menys capacitat de discerniment; som més experts, però tenim més problemes; disposem d’una millor sanitat, però de menys benestar. Bevem molt, fumem massa, balafiem més, riem molt poc, conduïm molt ràpid, ens enutgem en excés, ens desvetllem sovint, ens llevem cansats, llegim molt poc, veiem massa televisió i preguem molt de tant en tant.

Hem multiplicat les nostres possessions, però hem reduït els nostres valors. Parlem massa, estimem massa poc i odiem molt sovint. Hem après a guanyar-nos la vida, però no a viure. Afegim anys a les nostres vides, no vida als nostres anys. Fem viatges a l’altra punta del món, però se’ns fa difícil creuar el carrer per conèixer un nou veí. Rebem molta informació, però aprenem poc. Hem après a apressar-nos, però no a esperar. Fabriquem ordinadors, telèfons mòbils i tauletes que poden processar i difondre una informació gairebé infinita, però ens comuniquem cada cop menys.

Vivim en una època de menjar ràpid i digestió lenta, d’éssers humans de gran talla física i de caràcter curt, de grans guanys econòmics i de relacions humanes superficials. Cau el nombre de casaments i creix el de divorcis; tenim cases més ben equipades, però més llars trencades. És una època en què hi ha molt a l’aparador i poc al magatzem.

Recorda’t de passar temps amb aquells que estimes, perquè ells no sempre hi seran. Recorda’t de ser amable amb el teu fillet que ara t’admira, puix que aquesta personeta creixerà molt aviat i marxarà de casa. Recorda’t d’abraçar a qui tens a la vora, perquè aquest és l’únic tresor que pots donar amb el cor, sense que et costi ni un cèntim. Recorda’t de dir «t’estimo», al teu marit, a la teva esposa, als teus fills i a tots els teus éssers estimats, però sobretot, digues-ho amb sinceritat. Un petó i una abraçada poden reparar una ferida quan es fan de tot cor. Dóna’t temps per estimar i conversar, i comparteix les teves idees més valuoses.

I tingues sempre present el que ens diu la Sagrada Escriptura: «Segueix les inclinacions del teu cor i els desigs dels teus ulls, però sàpigues que Déu et cridarà a judici per tot el que faràs» (Cohèlet 11,9). Si al llarg de la vida has estimat i has estat compassiu, pots confiar en la bondat de Déu, perquè «en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells que no haurà tingut misericòrdia; però els misericordiosos aniran refiats al judici!» (Jaume2,13).