Logo

Escrits de Santedat

Ets temple de Déu, no ho desaprofitis

Diosesmiamigo

No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant: i aquest temple sou vosaltres. (1 Co 3, 16).

El missatge central que ens transmet Crist en l’evangeli és la possibilitat de la perfecció, o amb unes altres paraules, l’existència d’un camí de justificació davant Déu per a l’home.

El Déu fet home ha recorregut aquest camí, i l’exemple que ens vol donar és el de l’amor al Pare. Podem estimar al Pare de la mateixa manera que Ell ens estima. Però abans de començar a recórrer aquest camí tornem a la pregunta que ens fa sant Pau: sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu ens habita?

El primer pas del camí ha de ser la resposta a aquesta pregunta, és a dir, redescobrir de nou la presència de Déu en nosaltres com si es tractés d’un temple. La resposta a la pregunta és sí, i si de debò creiem en la paciència que té l’Esperit Sant en nosaltres, llavors podrem posar-nos en camí per retornar-li a Déu el seu amor infinit per nosaltres, quelcom impossible que Jesús ha fet possible per a cadascun de nosaltres.

Tots sabem que existeix un Déu que ens estima, que ens ha creat. Podem acudir a ell i demanar-li: «Pare meu, ajuda’m. Desitjo ser santa, desitjo ser bona, desitjo estimar. La santedat no és un luxe per a uns pocs, ni està restringida només a algunes persones. Està feta per a tu, per a mi i per a tots. És un senzill deure, perquè si aprenem a estimar, aprenem a ser sants. El primer pas per ser sant, és desitjar-ho. Jesús vol que siguem tan sants com el seu Pare. La santedat consisteix a fer la voluntat de Déu amb alegria. Les paraules «desitjo ser sant» signifiquen: vull despullar-me de tot el que no sigui Déu; vull despullar-me i buidar el meu cor de coses materials. Vull renunciar a la meva voluntat, a les meves inclinacions, als meus capritxos, a la meva inconstància i ser un esclau generós de la voluntat de Déu. Amb una total voluntat estimaré Déu, optaré per Ell, correré cap a Ell, arribaré a Ell i El posseiré. Però tot depèn de les paraules, «Vull» o «No vull». He posat tota la meva energia en la paraula «Vull». (Mare Teresa de Calcuta).

Podríem posar un exemple per il·lustrar tot això. L’exemple viu i permanent d’això són els sants. Ells han passat per moments de dures proves i contrarietats, però sempre han sabut ser prou humils i forts per estar en el seu lloc i evitar el plor o la queixa.

La Mare Teresa s’endinsava en les barraques més perilloses, molts cristians perseguits d’Orient perdonen avui als seus perseguidors i botxins, i moltes vegades la tensió de l’amor és tan forta que alguns dels culpables no ho poden acceptar i rebutgen el perdó com un impossible.

Podem resumir-ho tot en una frase: aquí estic Senyor. Això és quelcom que podem dir i fer nosaltres, i després d’aquestes tres paraules la súplica és: per fer la teva voluntat. Si ens posem a tir, el Senyor farà la resta i serem capaços d’estimar, perdonar i ser perfectes.

On viu el Mestre

bautismodejesus

Al Jordà Jesús es manifesta amb una humilitat extraordinària, que recorda la pobresa i la senzillesa del Nen recolzat en el pessebre, i anticipa els sentiments amb els quals, al final dels seus dies a la terra, arribarà a rentar els peus dels seus deixebles i sofrirà la terrible humiliació de la creu. El Fill de Déu, el qui no té pecat, es barreja amb els pecadors, mostra la proximitat de Déu al camí de conversió de l’home. Jesús carrega sobre les seves espatlles el pes de la culpa de tota la humanitat, comença la seva missió posant-se en el nostre lloc, en el lloc dels pecadors, en la perspectiva de la creu. (Benet XVI).

Aquest és el sentit de la festa que celebrem aquest diumenge, el Baptisme del Senyor al riu Jordà. Després d’haver escoltat aquests dies en la litúrgia del Nadal que Déu s’ha manifestat en la nostra carn mortal, l’esdeveniment del baptisme suposa també per tots nosaltres un moment de revelació. Si ens fixem bé, el dia 25 de desembre, el dia 1 de gener i el 6 de gener ens mostren una única realitat impossible d’explicar, superior a qualsevol misteri: Déu s’ha fet home, ha pres la nostra carn mortal. Els escenaris d’aquesta meravella digna d’admirar i de cantar són el poble de Betlem i de Natzaret. En aquests dos llocs hem meditat què suposa la nostra salvació, hem vist el portal i també l’interior del taller de Josep; hem buscat entendre que Crist viu entre nosaltres i com nosaltres, per portar-nos quelcom nou, per mostrar-nos la seva persona i el seu cor ardent, i el mateix Josep, Maria i els pastors ens han acompanyat com a testimonis del misteri del Déu fet home, ells callen, adoren i també treballen, són el nostre companys.

El desert que habita Joan, en canvi, ens recorda a aquests altres llocs en els quals estem sols amb Déu i amb nosaltres mateixos, llocs de silenci que es converteixen en llocs d’una gran llum per a les nostres ànimes, paradoxalment. En el desert, els nostres sants acompanyants es distancien per posar-nos davant Déu, Jesús també va estar sol. Podem portar a la nostra imaginació aquests tres llocs tan bells i importants per a nosaltres: Betlem, Natzaret i el Jordà. Són llocs geogràfics que ens porten un missatge, Déu s’ha fet home, viu entre nosaltres i, avui especialment, ens vol explicar més coses sobre ell, sobre l’Esperit Sant i sobre el Pare a qui Jesús si veu i coneix.

[Déu] va enviar la seva paraula als israelites, anunciant la pau que portaria Jesucrist, el Senyor de tots. Coneixeu el que va succeir al país dels jueus, quan Joan predicava el baptisme, encara que la cosa va començar a Galilea. Em refereixo a Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l’Esperit Sant, que va passar fent el bé i guarint als oprimits pel diable, perquè Déu estava amb ell. (Fets dels Apòstols 10, 36-38).

Així va ser com Pere ho descriu, ell va captar la veritat del Mestre i així va succeir. I per respondre al títol de l’escrit, podem concloure que el Mestre diví és de Natzaret, coneix Galilea i Jerusalem, va arribar fins a Tir (Síria), però viu en Déu, en la Trinitat, per així viure en cadascun de nosaltres, com el qui viu per la força de l’Esperit en les ànimes que se li assemblen.