Logo

Escrits de Santedat

Fugim d’aquest món

huirPecado

Per això us alegreu, encara que ara calgui patir una mica en proves diverses; així l’autenticitat de la vostra fe, més preciosa que l’or, que, encara que és perible, es purifica a foc, mereixerà premi, glòria i honor en la revelació de Jesucrist; sense haver-lo vist l’estimeu i, sense contemplar-lo encara, creieu en ell i així us alegreu amb un goig inefable i radiant, aconseguint així la meta de la vostra fe: la salvació de les vostres ànimes. (1 Pe 1, 7-9).

Aquestes paraules de la segona lectura resumeixen molt bé el que ha succeït en les nostres vides i volem que segueixi succeint: sense veure el Crist, l’estimem. Ens alegrem de conèixer al Senyor i l’estimem amb tota la força que té amagada l’amor. L’amor és fort com la mort, i Crist Jesús ens ha mostrat l’amor que té per nosaltres en posar-se a les nostres mans, ja sense vida, quan el baixaven de la creu. Un Déu ferit, un Déu per sota de nosaltres: això ens fa pensar, i així, hem estimat el Crist que tant ens ha estimat.

No estem a l’altura d’aquest gran amor, però Crist ressuscitat, amb les seves ferides encara en la carn ressuscitada, sembra la llavor del veritable amor en nosaltres perquè entenguem ja que l’amor de Déu és fort com la mort, és terrible com l’abisme, i condueix a l’eternitat. La correspondència nostra a l’amor mai ens portarà al fastig ni a l’apatia, ja que és un amor possible, victoriós.

Aquesta és la nit en què, trencades les cadenes de la mort, Crist ascendeix victoriós de l’abisme. De què ens serviria haver nascut si no haguéssim estat rescatats? Què sorprenent benefici del teu amor per nosaltres! Què incomparable tendresa i caritat! Per rescatar a l’esclau, vas lliurar al Fill! Necessari va ser el pecat d’Adam, que ha estat esborrat per la mort de Crist. Feliç la culpa que va merèixer tal Redemptor! (Pregó Pasqual).

Els vicis han estat descoberts com enganyifes, no ens aporten res més que un paternalisme aplicat sobre nosaltres mateixos. Així que, encara que caiguem, hem descobert la victòria del Crist que ressorgeix de les calderes de l’infern amb Adam, el seu pare i alhora el seu fill. Es pot sortir de l’infern light de la nostra falta d’amor i de les mediocritats.

Com en les novel·les d’amants, podem escapar amb Crist de les nostres rutines (dominar-les amb el sentit) i viure d’amor. De què viurem si ens escapem? Viurem d’amor, doncs ara sense amor ja no és possible viure, vegetar seria el resultat.

Examinem el nostre amor i els nostres desitjos, ja que sense Algú ni algú a qui estimar de debò, la vida no és vida. Per cert, lo de viure d’amor ja ho va dir Santa Teresa.

No podia el Senyor ressuscitar sense les cicatrius? Sens dubte, però sabia que en el cor dels seus deixebles quedaven ferides, que haurien de ser guarides per les cicatrius conservades en el seu cos. I què va respondre el Senyor al deixeble que, reconeixent-li pel seu Déu, va exclamar: Senyor meu i Déu meu? Li va dir: Perquè m’has vist has cregut? Joiosos els que creuen sense haver vist. (Sant Agustí).

Ets temple de Déu, no ho desaprofitis

Diosesmiamigo

No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant: i aquest temple sou vosaltres. (1 Co 3, 16).

El missatge central que ens transmet Crist en l’evangeli és la possibilitat de la perfecció, o amb unes altres paraules, l’existència d’un camí de justificació davant Déu per a l’home.

El Déu fet home ha recorregut aquest camí, i l’exemple que ens vol donar és el de l’amor al Pare. Podem estimar al Pare de la mateixa manera que Ell ens estima. Però abans de començar a recórrer aquest camí tornem a la pregunta que ens fa sant Pau: sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu ens habita?

El primer pas del camí ha de ser la resposta a aquesta pregunta, és a dir, redescobrir de nou la presència de Déu en nosaltres com si es tractés d’un temple. La resposta a la pregunta és sí, i si de debò creiem en la paciència que té l’Esperit Sant en nosaltres, llavors podrem posar-nos en camí per retornar-li a Déu el seu amor infinit per nosaltres, quelcom impossible que Jesús ha fet possible per a cadascun de nosaltres.

Tots sabem que existeix un Déu que ens estima, que ens ha creat. Podem acudir a ell i demanar-li: «Pare meu, ajuda’m. Desitjo ser santa, desitjo ser bona, desitjo estimar. La santedat no és un luxe per a uns pocs, ni està restringida només a algunes persones. Està feta per a tu, per a mi i per a tots. És un senzill deure, perquè si aprenem a estimar, aprenem a ser sants. El primer pas per ser sant, és desitjar-ho. Jesús vol que siguem tan sants com el seu Pare. La santedat consisteix a fer la voluntat de Déu amb alegria. Les paraules «desitjo ser sant» signifiquen: vull despullar-me de tot el que no sigui Déu; vull despullar-me i buidar el meu cor de coses materials. Vull renunciar a la meva voluntat, a les meves inclinacions, als meus capritxos, a la meva inconstància i ser un esclau generós de la voluntat de Déu. Amb una total voluntat estimaré Déu, optaré per Ell, correré cap a Ell, arribaré a Ell i El posseiré. Però tot depèn de les paraules, «Vull» o «No vull». He posat tota la meva energia en la paraula «Vull». (Mare Teresa de Calcuta).

Podríem posar un exemple per il·lustrar tot això. L’exemple viu i permanent d’això són els sants. Ells han passat per moments de dures proves i contrarietats, però sempre han sabut ser prou humils i forts per estar en el seu lloc i evitar el plor o la queixa.

La Mare Teresa s’endinsava en les barraques més perilloses, molts cristians perseguits d’Orient perdonen avui als seus perseguidors i botxins, i moltes vegades la tensió de l’amor és tan forta que alguns dels culpables no ho poden acceptar i rebutgen el perdó com un impossible.

Podem resumir-ho tot en una frase: aquí estic Senyor. Això és quelcom que podem dir i fer nosaltres, i després d’aquestes tres paraules la súplica és: per fer la teva voluntat. Si ens posem a tir, el Senyor farà la resta i serem capaços d’estimar, perdonar i ser perfectes.