Logo

Escrits de Santedat

Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis

Mikel-Koliqipapa

El mes de novembre, ja en plena tardor, ve marcat per la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, les quals ens mostren que no vivim la fe sols. Ens diu la Carta als Hebreus:

Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. (Hb 12,1-2).

Els germans que han fet el seu pelegrinatge i dels quals l’Església en reconeix la santedat són exemple i estímul per viure també nosaltres coherentment la vida cristiana, enmig de circumstàncies favorables i adverses. Ara, tot gaudint de la visió de Déu, intercedeixen per nosaltres des de la glòria del cel.

D’aquest núvol tan gran de testimonis, vull destacar en aquesta ocasió un confessor de la fe contemporani que potser no coneixem massa, Mons. Mikel Koliqi (1902-1997), sacerdot albanès que va viure trenta-vuit anys empresonat i condemnat a treballs forçats pel règim comunista del seu país. Mons. Koliqi va néixer a Shkodër –Scutari– (Albània), estudià filosofia i teologia a Milà (Itàlia) i fou ordenat sacerdot el 30 de maig de 1931. El 1936 fou nomenat vicari general de la diòcesi de Shkodër i rector de la Catedral, dedicada a Sant Esteve, on organitzà l’Escola Cantorum; fou també un gran escriptor i escriví poesies i compongué diverses òperes i obres de teatre. Instaurat el règim marxista més dur que mai hagi conegut la història i que convertí Albània en el primer país constitucionalment ateu del món, fou empresonat l’any 1945 sota l’acusació d’escoltar emissores de ràdio estrangeres i de revoltar la joventut contra el règim. Fou alliberat l’any 1946, però poc després fou novament detingut i empresonat fins l’any 1951. Una altra vegada, l’any 1954, va ser empresonat i condemnat a treballs forçats. Un gest de bona voluntat per part del president Ramiz Alia, amb qui va començar el procés d’obertura a Albània, va alliberar l’any 1986 el P. Koliqi a causa del seu delicat estat de salut.

El 25 de desembre de 1990 es va celebrar la primera Missa del Gall a la Catedral de Sant Esteve de Shkodër, que havia estat convertida en 1967 en un palau d’esports durant la revolució cultural d’Albània, que clausurà tots els temples. L’any 1994, com reconeixement de la seva vida i del seu testimoniatge, el Papa Sant Joan Pau II va nomenar cardenal el P. Mikel Koliqi. Impressionava veure la seva figura fràgil i solitària, puix eren molt poques les persones que havien vingut d’Albània per poder-lo acompanyar en aquesta ocasió, però a tothom li quedava clar que si “cardenal” vol dir columna de l’Església, aquest títol el mereixia amb justícia Mons. Koliqi, que havia estat columna de l’Església Catòlica a Albània, a través de la seva valenta i abnegada confessió de la fe, que el va portar a assumir el pes del sofriment en la persecució i en unes condemnes injustes dels homes. Mons. Mikel Koliqi va morir a Shkodër el 28 de gener de 1997 i fou enterrat a la Catedral de Sant Esteve.

Avui m’haig de quedar a la teva casa

zaqueoBAJA

Així com el sol, en caure sobre la terra, vivifica tot el que se li descobreix i s’exposa als seus rajos, així nostre Senyor, en passar pel poble de Jericó, va il·luminar a Zaqueu, que es va presentar davant els seus ulls lluminosos, estant mort a causa dels seus molts pecats. I va ser vivificat, sent una de les conversions més admirables. (…) I Zaqueu es va assabentar que Jesús venia al llogaret. Però la gran munió que lluitava per acostar-se a Jesús, li impedia veure-ho, doncs era de baixa alçada. Llavors es va avançar i es va pujar a un sicòmor. No va fer com tants altres que no es mouen davant les coses de Déu. Estava desitjós de no perdre aquesta ocasió. (Sant Francesc de Sales).

Un diumenge més nosaltres també rebem els rajos beneficiosos del sol que és Crist, que s’eleva des de l’orient i la seva calor ens prepara per il·luminar les nostres ombres. Ell també passa pel nostre poble i es vol detenir amb cadascun de nosaltres, però com diu l’Escriptura, són molts els que rebutgen la llum perquè els seus pecats no quedin al descobert (cf. Jn 1, 1-14).

El ric Zaqueu estava mort per les seves obres, doncs només servia a les coses d’aquest món que no poden donar fruit; però va rebre la vida, primer pel seu penediment, i després pel perdó que només el Senyor Jesús pot donar. Zaqueu va quedar impressionat per Jesús, i va descobrir l’esperança en veure que venia a casa seva, a la seva llar (podríem dir que el Senyor va entrar fins a la cuina). Ja coneixia la misèria de la seva professió i la limitació de les riqueses, però l’espurna de l’esperança es va encendre amb la visita humil (a peu i sense comitives) del qui és la Misericòrdia.

Podem també pensar en els sants convertits, com sant Francesc de Borja, o sant Joan de Déu. Nosaltres necessitem els rajos del cor de Crist, perquè també hem experimentat els enganys del Maligne que ens vol vendre la moto de les riqueses de qualsevol tipus. Així, avui el rebem en la Santa Missa i el mirem sorpresos: Senyor meu, i Déu meu. Crist, i també els sants passen avui per les nostres vides, l’esperança de la salvació és possible. Rebem els rajos del sol que és Crist per formar un bell jardí com el que ens descriu Benet XVI:

Celebrem avui amb gran alegria la festa de Tots Sants. Visitant un jardí botànic, un es queda estupefacte davant la varietat de plantes i flors, i espontàniament pensa en la fantasia del Creador que ha fet de la terra un jardí meravellós. Un sentiment anàleg ens envaeix quan considerem l’espectacle de la santedat: el món ens sembla com un “jardí”, on l’Esperit de Déu ha suscitat amb fantasia admirable una multitud de sants i santes, de tota edat i condició social, de tota llengua, poble i cultura. Cadascun és diferent de l’altre, amb la singularitat de la pròpia personalitat humana i del propi carisma espiritual. Tots porten, no obstant això, imprès el “segell” de Jesús (cfr Ap 7,3), és a dir, l’empremta del seu amor, testimoniat a través de la Creu. Tots estan en el goig, en una festa sense fi, però, com Jesús, aquesta meta l’han conquistat passant a través de la fatiga i de la prova (cfr Ap 7,14), afrontant cadascun la pròpia part de sacrifici per participar en la glòria de la resurrecció.