Logo

Sapigueu que Jo estic amb vosaltres…

La Ascensión del Señor

Avui celebrem l’Ascensió del Senyor als cels, part important de la nostra fe. Ja vam veure, en els relats de la resurrecció de Jesús, com el fet de veure’l viu suposava una gran alegria pels seus deixebles, i també suposava una missió: han de dir-li-ho als altres i per tant han de posar-se en camí, han d’anar a Galilea, on podran veure al Senyor. La fe no ha conclòs, en el moment àlgid de la resurrecció és quan aquesta es posa en joc, molts encara no donen crèdit a la Magdalena ni als altres testimonis de Jesús ressuscitat, i és en aquest moment en el qual la fe es revela com alguna cosa decisiva: el que ens deixa al marge o el que ens permet veure a Jesús.

La festa de l’Ascensió és, en aquest aspecte, molt semblant a la de la resurrecció. En el moment en el qual Jesús puja al cel, sembla que deixa la terra, que abandona als homes i se’n va amb el Pare, però com hem vist, per la fe (el decisiu) sabem que això no és del tot cert. Jesús dóna un mandat als seus apòstols des de la muntanya en la qual ascendeix:

Se m’ha donat ple poder en el cel i a la terra. Aneu i feu deixebles de tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant; i ensenyant-los a guardar tot el que us he manat. I sapigueu que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món. (Mt 28, 18-20).

I a sant Lluc veiem com els hi diu que no es marxin de Jerusalem perquè rebran l’Esperit Sant, una força del cel que els farà testimonis de Crist viu fins als confinis del món. (Cf. Hch 1, 8). Sembla que això de l’evangeli encara no ha acabat.

És necessari, doncs, que trobem de nou el valor de tornar al sagrat, el valor del discerniment de la realitat cristiana, no per establir fronteres, sinó per transformar, per ser veritablement dinàmics. (Joseph Ratzinger. El camíno pascual).

El món aparentment queda igual, però no: ara el germen del canvi i de la salvació dels homes ja no vindrà només de dalt, si no que els creients, que per l’Esperit Sant han entrat en el sagrat de Déu, i Déu en ells, suposen el millor exemple que aquest canvi cap al Cel i aquesta vida santa ja estan presents al món. Avui els deixebles som nosaltres, i per ventura no oblidem el sagrat per no entrar en conflicte amb el pensament dominant del món?

L’Església no vol perdre la seva clientela, vol conquistar nous adeptes. Això provoca una espècie de secularització, que és realment deplorable. (…) El món es perd, l’Església es perd en el món, els rectors són estúpids i mediocres; se senten feliços de ser tan sols homes mediocres com els altres, de ser petits proletaris d’esquerra. En una església he escoltat a un rector que deia: alegrem-nos tots junts, estrenyem-nos les mans… Jesús us desitja jovialment un bonic dia, un bon dia! (…) Em sembla d’una estupidesa increïble, d’una absoluta falta d’esperit. Fraternitat no és mediocritat ni simple companyonia. Tenim necessitat de l’etern, perquè què sino és la religió o, si es vol, el Sant? No ens queda res, res hi ha estable, tot està en moviment. I, no obstant això, tenim necessitat d’una roca (I. Ionesco, Antidotes. París 1977).

La roca i l’estabilitat de la fe. Jesús està amb nosaltres fins a la fi del món: això és la fe. Jesús ens demana que fem deixebles seus: això és la fe.