Logo

Escrits de Setmana Santa

Per mi ho vas fer

passionVeronica

Celebrem ja l’inici de la Setmana Santa acudint a la trobada del Crist que arriba a Jerusalem. El rebem amb rams, palmells i goig. Ens disposem a proclamar de nou el seu nom (Jesús, Messies) i a acollir-lo també en les nostres vides, ja que Jesucrist entra en les muralles de la ciutat per celebrar un Sopar, per consumar un Sacrifici.

Nosaltres aclamem el seu nom i el reconeixem com el Fill de Déu viu a l’espera encara de contemplar un misteri i un sofriment que ens incumbeix i que ens farà dubtar i fugir, però que per fi ens portarà la pau:

Què bells són sobre les muntanyes els peus del missatger que anuncia la pau, que porta bones noves, que anuncia la salvació, que diu a Sió: «Ja regna el teu Déu! (Is 52, 7).

Volem tenir el nom de Jesús en els nostres llavis i en el nostre cor, sabent que així ens preparem per acompanyar-lo durant aquests dies sants, i per guardar en la nostra memòria tot el que Crist va fer i fa per mi.

Crist, malgrat la seva condició divina, no va presumir de la seva categoria de Déu; al contrari, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d’esclau, passant per un de tants. I així, actuant com un home qualsevol, es va rebaixar fins a sotmetre’s fins i tot a la mort, i una mort de creu. Per això Déu el va aixecar sobretot i li va concedir el «Nom-sobre-tot-nom»; de manera que al nom de Jesús tot genoll es doblegui en el cel, a la terra, en l’abisme, i tota llengua proclami: Jesucrist és Senyor, per a glòria de Déu Pare. (Fil 2, 6-11).

El nom de Crist serà exaltat i enaltit, però no per la nostra humil confessió que avui es fa tan visible en aixecar els rams, sinó per la Resurrecció de Crist d’entre els morts, que aixeca el nom de Crist fins al cel, fent-ho el nostre salvador, el nostre pacient salvador. Pensem doncs en la invitació de Crist a penetrar les muralles de la nostra ciutat interior, per viure el drama de la Fe en aquell que tindrà el seu nom clavat en el rètol de la creu. Serem testimonis indignes de l’amor fins a l’extrem de Crist, pensem en tot el que Ell va fer per nosaltres. Amb les paraules de sant Ignasi fem això: contemplació per aconseguir amor.

Traer a la memoria los beneficios recibidos de creación, redención y dones particulares, ponderando con mucho afecto cuánto ha hecho Dios nuestro Señor por mí y cuánto me ha dado de lo que tiene y consequenter el mismo Señor desea dárseme en cuanto puede según su ordenación divina. Y con esto reflectir, en mí mismo, considerando con mucha razón y justicia lo que yo debo de mi parte ofrecer y dar a la su divina majestad, es a saber, todas mis cosas y a mí mismo con ellas, así como quien ofrece afectándose mucho: Tomad, Señor, y recibid toda mi libertad, mi memoria, mi entendimiento y toda mi voluntad, todo mi haber y mi poseer; Vos me lo distes, a Vos, Señor, lo torno; todo es vuestro, disponed a toda vuestra voluntad; dadme vuestro amor y gracia, que ésta me basta.

El sentit del sofriment, l’esperança i la resurrecció

ChristPatient

No fa gaire, un amic amb el qual col·laboro en un blog de comentaris bíblics interconfessionals que reuneix a persones de diverses denominacions cristianes, em va demanar fer una reflexió sobre el text d’Isaïas 50,4-7, un fragment del tercer cant o poema del Servent del Senyor. No puc resistir-me a transcriure’l i fer del seu comentari el tema de l’editorial per aquesta ocasió:

El Senyor, Déu sobirà, m’ha donat un parlar que convenç, perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla perquè l’escolti i sàpiga parlar i convèncer. El Senyor, Déu sobirà, m’ha parlat a cau d’orella, i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere. He parat l’esquena als qui m’assotaven, i les galtes als qui m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. Però el Senyor, Déu sobirà, m’ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca i sé que no quedaré avergonyit.

Estem a les portes de la Setmana Santa i aquest serà el text de la primera lectura de la Missa del Diumenge de Rams. Després d’haver acompanyat Jesucrist en la seva entrada a Jerusalem, l’acompanyarem també en la seva Passió. No hi ha res més suggeridor a l’Antic Testament per meditar la Passió de Jesús que els poemes del Servent del Senyor, els quals ens mostren un esbós bellíssim de la figura del Messias pacient. El sofriment del Senyor, que es fa servent i que assumeix el dolor de la humanitat per donar-nos vida, ens serveix d’exemple i model per assumir nosaltres el patiment i les contrarietats que ens porta la vida; es tracta per a tothom d’una escola d’aprenentatge i maduració.

El Servent sap que ha vingut a complir una missió. Jesucrist vol fer en tot la voluntat del Pare, que consisteix en què tots els homes se salvin i arribin a conèixer la veritat (1 Tim 2,4). El Servent està atent a escoltar i apareix com un iniciat en el sofriment: la seva esquena, les seves galtes, el seu rostre, reben molts cops; però és fort, pacient i sap encaixar tot allò que se li ve al damunt. Tanmateix, allò que propugna la fe cristiana no és pas el sofriment perquè sí, sinó l’amor incondicional que és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències i que, per tant, és un amor que sap assumir el dolor i el sofriment quan això és necessari. El Servent, que estima i sofreix, se sent capacitat per atansar-se als qui pateixen i se senten abatuts; tot compartint el seu dolor, els podrà dir unes paraules encoratjadores. ¿De quina manera m’atanso jo als qui sofreixen?, ¿com faig ofrena de la meva vida?

Ara bé, no tot és dir belles paraules. El Servent ha assumit el sofriment fins al punt de passar per la mort per tal de lluitar contra els agents que amenacen la vida humana i vèncer-los en llur propi terreny. El Servent confia plenament en l’èxit de la seva missió, perquè sap que Déu és amb Ell i l’ajuda. Jesucrist sap que el Pare l’ha acreditat davant el món. Per això, en l’acceptació del sofriment per amor hi ha també una gran dosi d’esperança, de la qual neix la certesa que la vida és més poderosa que la mort, que la vida serà la que tindrà l’última paraula sobre l’existència humana; és el misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist el qui ho ha fet possible.