Logo

Som casa de pregària

expulsion-de-los-mercaderes-del-templo-tiepolo

La llei del Senyor és perfecta i és descans de l’ànima; el precepte del Senyor és fidel i instrueix a l’ignorant. (Salm 18).

El missatge de la Paraula de Déu d’aquest diumenge és clar: Jesús al mostrar-nos la realitat del veritable temple, que és Ell, ens fa veure que nosaltres també som temples vius de la presència de Déu pel baptisme; és a dir, sabem que som casa de pregària, homes de pregària, i també que tenim, per la fe, un sant zel per la casa de Déu a la terra.

Traieu això d’aquí; no convertiu en un mercat la casa del meu Pare. Els seus deixebles es van enrecordar del que està escrit: «El zel de la teva casa em devora.» (Jn 2, 16-17).

Al redescobrir avui la nostra vocació a la pregària, al contacte freqüent amb el Pare, com Crist, volem cercar una vegada més la voluntat de Déu en les nostres vides i estimar-la amb totes les nostres forces.

Sant Agustí ens ho explica així:

com en el Cos de Crist hi son tots, parla com un sol home, doncs ell és alhora un i molts. Són molts considerats aïlladament; són un en aquell que és un. Ell és també el temple de Déu, del que diu l’Apòstol: El temple de Déu és sant: aquest temple sou vosaltres: tots els que creuen en Crist i creient, estimen. Doncs en això consisteix creure en Crist: estimar al Crist; no a la manera dels dimonis, que creien, però no estimaven. Per això, malgrat creure, deien: Què tenim nosaltres amb tu, Fill de Déu? Nosaltres, en canvi, de tal manera creguem que, creient en ell, l’estimem i no diguem: Què tenim nosaltres amb tu?, sinó diguem més aviat: «Et pertanyem, tu ens has redimit».

I Sant Pau en les grans línies de la segona lectura ens mou a la fe, a fixar la nostra mirada en el Crist, que és la força de Déu, i la saviesa de Déu, encara que avui com ahir, molts li ratllin de fracassat, d’oblidat del món, o d’incapaç de donar resposta als desafiaments actuals. Crist és el nostre tot, i avui volem demanar-li a Déu aquesta fe i aquest amor per Jesús per ser fidels a la nostra vocació cristiana, per ser casa de pregària i no canvistes que profanen el temple de Déu. Avui, nosaltres i Crist, amb la llum que emana del temple de Déu que són els cristians devem revelar-nos contra la cultura de la mort, contra el nacionalisme alienant, contra la ideologia de gènere i contra el menyspreu de l’assignatura de Religió.

Per ventura els que van pretendre convertir la casa de Déu en una cova de bandits, van aconseguir destruir el temple? De la mateixa manera, els qui viuen malament a l’Església catòlica, quan d’ells depèn, volen convertir la casa de Déu en una cova de bandits; però no per això destrueixen el temple. Però arribarà el dia en què, amb l’assot trenat amb els seus pecats, seran llançats fora. (…) Aquesta veu l’hem sentit en molts salms; sentim-la també en aquest. Si volem, és la nostra veu; si volem, amb l’oïda sentim al cantor, i amb el cor cantem també nosaltres. Però si no volem, serem en aquell temple com els compradors i venedors, és a dir, com els qui busquen els seus propis interessos: entrem, sí, a l’Església, però no per fer el que agrada als ulls de Déu. (Sant Agustí).

Necessitem fe i amor, necessitem foc al nostre interior, per saber estimar a Crist i als germans que l’utilitzen, que passen pel seu costat però que no es detenen. Que siguem de Crist per poder estimar a l’Església, per poder convertir-nos en amants del pla de Déu per a nosaltres, i que sent de Crist exiliem de nosaltres els criteris del món: Crist venç i impera, el món s’enfonsa i no aconsegueix perdurar.