pastores-segun-mi-corazon-10

Aquest diumenge tenim el goig de viure i celebrar el gran esdeveniment de l’ordenació presbiteral de Mn. Víctor Galindo. Un fet com aquest és un motiu d’esperança per a l’Església i una gran ajuda per al presbiteri de la diòcesi, que necessita sempre de renovellament i de nous reforços per dur a terme la missió que el Crist ens ha encomanat. Preguem doncs per Mn. Víctor en aquest moment tan important, perquè el seu ministeri enriqueixi espiritualment la comunitat cristiana en tots els àmbits i sigui un fidel, sant i savi sacerdot.

Déu ens ho ha promès sempre: «Us donaré pastors segons el meu cor» (Jer 3,15), perquè Ell no vol pas que el poble cristià es vegi privat de pastors que el congreguin i el guiïn; ara bé, perquè Déu compleixi aquesta promesa, també nosaltres hi hem de posar de la nostra part. En l’obra de la salvació, Déu ha volgut comptar sempre amb la col·laboració humana, tal com queda molt ben expressat en aquesta frase de sant Agustí: «Aquell que et va crear sense tu, no et salvarà sense tu». Perquè hi hagi sacerdots al servei de l’Església, cal que es compleixin dues condicions:

1. La pregària i el treball dels fidels de l’Església per tal que les nostres comunitats cristianes siguin un àmbit veritable on es conreïn les vocacions i aquestes puguin sorgir. Amb molta raó algun autor ha escrit que les vocacions són un bon indicador de la vitalitat d’una comunitat cristiana.

2. Que la persona cridada hi respongui, ja que sense la resposta personal la vocació quedarà frustrada; i és que la vocació al presbiterat, com tota vocació, és un do de Déu, però alhora és també una responsabilitat humana. La resposta positiva a la crida del Senyor és un acte de generositat. El sacerdoci no és en l’actualitat, com ho havia estat en èpoques pretèrites, una professió socialment valorada. No dona autoritat ni prestigi en el nostre món i hom ho ha de viure des de la humiliat i la senzillesa. Aquest fet, que pot ser una dificultat que explicaria el nombre més aviat escàs de seminaristes en aquest moment, ens ajuda a valorar més el ministeri, perquè ens permet d’entendre millor l’única motivació que pot portar a un jove a lliurar la seva vida al Senyor: acceptar la missió de pasturar el seu poble és un acte d’amor a Crist. Únicament l’amor a Déu, i no el desig de poder, de prestigi o d’afecte, justifica l’entrega de la pròpia vida.

Malgrat la poca valoració social del ministeri en l’actualitat, en el poble cristià hi ha un desig de què no faltin sacerdots que anunciïn l’Evangeli, celebrin l’Eucaristia i cuidin la fe del Poble de Déu. La manca de sacerdots és viscuda com un empobriment de la vida eclesial; però el Senyor vol que la vida cristiana dels seus fidels s’enriqueixi i continuï aportant llum en el món, per això no deixa de suscitar vocacions. Mn. Víctor rep el do del sacerdoci, però no només el rep per a ell, sinó per al servei de l’Església, de tots nosaltres. Que l’ordenació d’un nou sacerdot serveixi per crear en les nostres famílies, comunitats cristianes i grups juvenils, en la catequesi i en tota la vida eclesial un ambient de valoració positiva de la vocació al ministeri sacerdotal; una valoració basada en l’amor a Crist i en el desig de servir i d’entregar la vida pels altres.

Cap reflexió encara

Comparteix la teva reflexió