Logo

Viure en esperit de fraternitat

TeresaCalcuta

La fraternitat i l’amor han d’anar construint l’edifici de la comunió entre els membres del Crist, alhora que manifestem estimació i sol·licitud envers tothom. Tanmateix, la convivència no és pas una tasca fàcil, ja que es veu sotmesa a múltiples tensions motivades pel caràcter, els jocs d’interessos, els defectes i pecats personals, per la presència del mal en el món… L’Església en aquest món no és tampoc una assemblea angelical d’éssers impecables, sinó una fraternitat de dones i homes que, convocats per l’Esperit Sant i reunits per Jesucrist, caminem vers Déu enmig de limitacions i febleses humanes. Per això, tot el que signifiqui revisió, correcció i conversió sempre serà necessari en la vida dels cristians. L’amor al germà no es mostra dient-li només paraules amables i de lloança –que esperem que siguin les més habituals-, sinó també en dir paraules de correcció i d’ànim quan calgui.

Hi ha dues coses molt costoses: acceptar les observacions que venen dels altres i haver de dir a algú allò que no ens sembla prou bé d’ell. Tots tenim reticència a ser corregits, l’orgull fa que ens costi d’acceptar les observacions i amonestacions que ens fan. Sempre trobem excuses, justificacions i, fins i tot, arguments per atacar el contrari. Acceptar la correcció i veure-hi la veritat que hi ha és un bon exercici d’humilitat i de justícia. Per altra banda, som molt donats a criticar el veí, perquè veiem més la palla en el seu ull que no pas la biga en el nostre. El més greu és que sovint les crítiques es fan a la seva esquena, escampant les seves misèries, perquè no ens atrevim a dir-li-ho personalment d’una manera concordant amb la caritat cristiana. I és que per exercir la correcció fraterna cal una gran dosi d’amor i de conversió: cal reconèixer que nosaltres també som pecadors i tenim els nostres defectes que fan posar nerviosos els altres; cal actuar amb amor i tacte per no treure la palla buidant tot l’ull. Mateu marca unes etapes en la correcció fraterna: a soles, amb dos o tres testimonis, i en presència de tota la comunitat. Jesús ens ha volgut dir així que sempre hem de tenir paciència i benignitat en la recuperació del germà; que, per part nostra, no hem de voler excloure’l -en tot cas serà ell qui s’exclourà per la seva obstinació-. «Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà»; aquesta frase d’excomunió, que ens pot sonar terrible, no és, tanmateix, de condemna. Tots sabem la benevolència de Jesús envers els pagans i els publicans; per això, el consell del Mestre no és que deixem a algú per impossible i li tanquem les portes, sinó ben al contrari: que tinguem paciència amb qui s’allunya o està perdut, que no deixem d’estimar-lo i de pregar per ell; que, discretament, sapiguem ser al seu costat, tot sentint el sofriment de la seva separació.

L’amor fa possible la presència de Jesucrist enmig nostre, perquè Déu és amor. Quan ens reunim per pregar i per celebrar l’Eucaristia, ¿estem plenament convençuts que Jesucrist és enmig nostre? ¿Reconeixem que la nostra celebració té una força gran, capaç de canviar el món? ¿Ens adonem que en ella el Senyor fa present el misteri de la seva mort i resurrecció que donen vida a la humanitat?