Logo

Escrits de Voluntat de Déu

Ets temple de Déu, no ho desaprofitis

Diosesmiamigo

No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú destrueix el temple de Déu, Déu el destruirà a ell; perquè el temple de Déu és sant: i aquest temple sou vosaltres. (1 Co 3, 16).

El missatge central que ens transmet Crist en l’evangeli és la possibilitat de la perfecció, o amb unes altres paraules, l’existència d’un camí de justificació davant Déu per a l’home.

El Déu fet home ha recorregut aquest camí, i l’exemple que ens vol donar és el de l’amor al Pare. Podem estimar al Pare de la mateixa manera que Ell ens estima. Però abans de començar a recórrer aquest camí tornem a la pregunta que ens fa sant Pau: sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu ens habita?

El primer pas del camí ha de ser la resposta a aquesta pregunta, és a dir, redescobrir de nou la presència de Déu en nosaltres com si es tractés d’un temple. La resposta a la pregunta és sí, i si de debò creiem en la paciència que té l’Esperit Sant en nosaltres, llavors podrem posar-nos en camí per retornar-li a Déu el seu amor infinit per nosaltres, quelcom impossible que Jesús ha fet possible per a cadascun de nosaltres.

Tots sabem que existeix un Déu que ens estima, que ens ha creat. Podem acudir a ell i demanar-li: «Pare meu, ajuda’m. Desitjo ser santa, desitjo ser bona, desitjo estimar. La santedat no és un luxe per a uns pocs, ni està restringida només a algunes persones. Està feta per a tu, per a mi i per a tots. És un senzill deure, perquè si aprenem a estimar, aprenem a ser sants. El primer pas per ser sant, és desitjar-ho. Jesús vol que siguem tan sants com el seu Pare. La santedat consisteix a fer la voluntat de Déu amb alegria. Les paraules «desitjo ser sant» signifiquen: vull despullar-me de tot el que no sigui Déu; vull despullar-me i buidar el meu cor de coses materials. Vull renunciar a la meva voluntat, a les meves inclinacions, als meus capritxos, a la meva inconstància i ser un esclau generós de la voluntat de Déu. Amb una total voluntat estimaré Déu, optaré per Ell, correré cap a Ell, arribaré a Ell i El posseiré. Però tot depèn de les paraules, «Vull» o «No vull». He posat tota la meva energia en la paraula «Vull». (Mare Teresa de Calcuta).

Podríem posar un exemple per il·lustrar tot això. L’exemple viu i permanent d’això són els sants. Ells han passat per moments de dures proves i contrarietats, però sempre han sabut ser prou humils i forts per estar en el seu lloc i evitar el plor o la queixa.

La Mare Teresa s’endinsava en les barraques més perilloses, molts cristians perseguits d’Orient perdonen avui als seus perseguidors i botxins, i moltes vegades la tensió de l’amor és tan forta que alguns dels culpables no ho poden acceptar i rebutgen el perdó com un impossible.

Podem resumir-ho tot en una frase: aquí estic Senyor. Això és quelcom que podem dir i fer nosaltres, i després d’aquestes tres paraules la súplica és: per fer la teva voluntat. Si ens posem a tir, el Senyor farà la resta i serem capaços d’estimar, perdonar i ser perfectes.

Jesucrist, Rei de l’Univers

pantocrator

Jesucrist, Rei de l’Univers, se’ns manifesta com l’alfa i l’omega, el principi i la fi de totes les coses. Tot s’ha iniciat en el Crist i tot es recapitularà en Ell; mentrestant, es va realitzant la història de la humanitat i també la història personal de cadascú, com una anella de la cadena que va avançant vers el Regne de Déu.

Diu l’Apòstol sant Pau:

Ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus. (1 Co 15,25)

aquesta frase denota que el Crist ja regna sobre la terra abans que arribi el dia de la seva manifestació gloriosa. Al Parenostre demanem: «Vingui a nosaltres el vostre Regne». Si contemplem la vida amb ulls de fe, ens adonarem que Déu acompleix aquesta petició. És cert que hi ha esdeveniments que oculten i enfosqueixen la realització del Regne de Déu a la terra; fets als quals nosaltres mateixos hi contribuïm sovint d’una manera directa o indirecta. Correm el risc d’acostumar-nos al mal i d’acabar convivint amb ell; «¿què hi farem?», diem, «¡la vida és així!» Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer no és: «Si Déu és bo, ¿per què permet el mal?», sinó aquesta altra: «Si Déu és bo i ha volgut portar-nos al Regne de la seva llum admirable, ¿per què els humans ens entossudim a viure en les tenebres?, ¿per què, en ocasions, som agents de mal en comptes de ser agents de bé?» El Crist ha vençut la mort i el pecat, però cada ésser humà ha d’associar-se personalment al misteri de la seva mort i resurrecció i deixar-se transformar per Esperit Sant; i fins que això no es realitzi, no desapareixeran l’odi i l’egoisme del món. Tanmateix, també hi ha moltes altres circumstàncies de llum que deixen entreveure la presència del Regne de Déu enmig nostre, com el raig de sol que s’obre pas enmig de les escletxes dels núvols.

La fe cristiana ens diu que no tenim la nostra morada definitiva aquí a la terra, sinó que la nostra ciutadania és al cel. Però, mentre vivim en aquest món, no ens en podem desentendre, sinó que som cridats a treballar per una societat més justa i fraternal, una societat que sigui reflex del cel nou i la terra nova que Déu ens atorgarà. El cel no es compra amb diners o amb influències, sinó que es va fent realitat i es viu a través de l’amor manifestat en els gestos de la vida quotidiana. Aquests gestos són signe de la comunió amb Déu i amb els germans. Només gaudirà del cel en la vida eterna qui el tingui ja aquí a la terra, dins del seu cor, i procuri fer de la vida dels altres un reflex d’aquest cel que estem cridats a compartir. La vida humana del Crist ha posat de manifest que Déu és Amor i Veritat que no tenen fi, la raó i el sentit de la nostra vida. Que Crist, vertader Déu i vertader home, regni sempre en nosaltres.