santi

«Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9,38).

Molt sovint, i sobretot en l’època que ha vingut després del Concili Vaticà II, esperem del sacerdot moltes coses que li hem sobreafegit, però que no pertanyen a la seva essència, a la seva missió, ni al seu caràcter sacerdotal. En molts llocs, hom ha passat d’aquella reverència que abans hom tenia al prevere a la consideració de que a la comunitat tots som iguals i el capellà és un més de la colla. El prevere ha estat desproveït del seu caràcter sacerdotal i s’ha convertit en un animador de la comunitat; ja no és el qui presideix in persona Christi els sants misteris amb les seves mans ungides amb l’oli del sant crisma, i ha passat ha convertir-se en un animador litúrgic, enmig d’una litúrgia que ha acabat perdent el seu caràcter sagrat per convertir-se en una mena de festival. Almenys, aquesta és la visió, un tant trista, que ofereixen avui dia bon nombre de capellans i de comunitats cristianes.

Desproveït d’allò que el caracteritza com a sacerdot, la seva configuració a Crist, Cap de l’Església que dóna vida al Cos, el prevere ha passat a convertir-se en un gestor, en un directiu, en un showman, en un animador, en un líder social o en una mena de bruixot de la tribu que fa cerimònies i ritus per sacralitzar els moments importants de la vida, i totes aquestes funcions són les que hom acostuma a demanar-li. Però són pocs els que li demanen allò que es deriva del que realment ell és i que brilla en el seu ministeri, allò que cap home més que ell pot donar: ser pont entre el cel i la terra, fer present Jesucrist en l’Església, presentar a Déu les pregàries de l’Església i les necessitats del gènere humà i fer davallar sobre l’Església i la humanitat la benedicció de Déu, presidir en representació del Crist el misteri i sacrifici eucarístic i els altres sagraments, reconciliar l’home amb Déu en la penitència, ser un home de pregària i de consell, ser un home de Déu, en definitiva. (Mn. Joaquim Meseguer, 18-3-2018).

Amb aquestes paraules de Mn. Joaquim m’acomiado de les parròquies de Rubí, on vaig arribar essent diaca. Són paraules que al seu dia van ressonar al meu cor, paraules que avui em consolen perquè he experimentat la fe del petit ramat del Crist en els sacerdots. Recordo l’emoció dels meus pares en la meva ordenació sacerdotal (les seves llàgrimes), recordo els moments bonics al confessionari (la lluita de la fe contra l’esperit d’aquest món), recordo com nostre Senyor ha actuat a través meu en moltes ocasions, i tant fidels com capellà hem quedat sorpresos, les paraules sobraven i ens trobàvem davant quelcom que ens superava. Recordo també avui les meves omissions, per les quals alguns van quedar privats de la gràcia de Déu: Senyor, compadiu-vos de mi. Els veritables cristians, avui i sempre, són pocs. M’adreço a vosaltres amb l’agraïment als llavis, amb el goig de viure entre vosaltres formant part de l’Església del Crist, i mostrant el privilegi de dedicar-me a Déu cada dia. Gràcies per les vostres pregàries sinceres, no podem defallir en la batalla de l’oració, ni en la lluita de la confessió assídua. Reconeixem en els sacerdots la imatge del Crist i nosaltres el volem rebre sempre per ser de Déu i no del món. Rebeu la meva benedicció i el meu afecte. ¡Fins sempre, fins al cel, fins la victòria!

NOTA DEL SR. RECTOR Mn. JOAQUIM MESEGUER:

Mn. Santiago, que Déu et beneeixi. Agraïm molt la teva presència, el teu treball i la teva dedicació entre nosaltres, alhora que demanem al Senyor que faci molt fructífers el teu ministeri i la teva tasca pastoral a les parròquies de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, el nou destí que Ell t’ha confiat.

1 resposta

  1. Destí on trobarà suport. En aquest nou entorn hi viu familia meva. En aquest entorn vaig passar moltes estones de vacances en la meva adolescència i joventut.

Comparteix la teva reflexió